Bones Festes!!

Des de la caloreta de Fremantle, illesilaberints us desitja que passeu molt bones festes.

Nadal sempre serà més Nadal per a mi a 9 graus, amb fred i El Corte Inglés ple a vessar. Tot i que veure com un dia més el Sol es pon des de la platja, poc a poc sobre l'horitzó, és ben agradable.

Que passeu unes festes ben alegres, que per Nadal les illes s'acosten les unes amb les altres, i les aigües són més càlides i es poden nedar més fàcilment. Que sigui una Festa de debò!!

I que l'any que comença ens dugui més a prop dels nostres somnis, i que aquests somnis siguin bons per a nosaltres i puguem compartir-los amb els qui estimem. Que els laberints siguin bonics, interessants, divertits i ens facin descobrir moltes coses pel camí. Inshalla'h.

Moltes abraçades cap per avall!

Basecamp Fremantle

Hola altre cop. Aquesta vegada des de terres conegudes.

Després d'arribar a Darwin, havent passat per l'espectacular Litchfield National Park, i després de veure els Salties, cocodrils grossos, lletjos i perillosos, saltar a les aigües del riu Daly la primera etapa de l'aventura s'ha acabat. Avió de tornada a Perth i la furgona ben aparcada i preparada per suportar les pluges tropicals (consell, quan compreu un cotxe de segona mà, pregunteu si té goteres. No mola descobrir-ho quan està plovent a bots i barrals. Sort que no hi ha problema que una mica de silicona, unes bosses de brossa i un deshumidificador d'armari no puguin solucionar)

Quantes coses en cinc setmanes a la carretera. Molts quilòmetres, moltes postes de Sol, molts mosquits, molta natura salvatge, moltes i molt bones aventures... I tot s'acaba!

Ara a Fremantle, tràmits necessaris per a continuar l'aventura i vacances del viatge. Que un llit, una nevera, una dutxa i un lavabo en condicions són luxes que s'agreixen un munt. La següent etapa m'haurà de dur des de Darwin fins al centre del país i del continent, Uluru. Després, ja veurem.

I això implica que he de solucionar la meva situació legal al país. El meu visat de turista caduca d'aquí uns dies, perquè ja dure els 3 mesos reglamentaris. Aleshores, amb previsió vaig demanar una extensió del visat. Vaig pagar el fantàstics 255AUD, quin mal, i vaig creuar els dits.

Con la iglesia hemos topado.

M'han donat una Bridge Visa Class A, un visat que em permet quedar-me al país mentre soluciono la situació, però m'han dit que per tal de garantir el següent visat de turista m'he de fer una radiografia del tòrax i enviar-la a Tasmània. No és broma. "n'hi ha que són turistes, d'altres només immigrants" que deien Els Pets... espero continuar sent un turista. Però la veritat és que em sortiria molt més econòmic (i seria molt més divertit) anar-me'n a Bali de vacances un parell de setmanes, tornar i demanar un altre visat de turista. Però amb la Bridge Visa Class A no puc sortir del país, sinó perdo els privilegis... (però vaja, que seria mooooolt més fàcil).

Ja ho veieu, la pacífica i vella Europa tindrà moltes coses, però no té fronteres ni visats ni merders per als seus ciutadans. Paciència. Welcome to Australia, com em diu mon cosí. A veure si em puc fer la radiografia demà, perquè sinó tindré un problema.

Prometo penjar fotos d'aquestes cinc setmanes. Faré un recull i les penjaré aquí.

Moltes abraçades nadalenques

Up North

Més quilòmetres, cap a l'interior, cap a la costa, torna a l'interior.

Deixo Western Australia enrere i entro al Northern Territory, i no sé ben bé com, però es nota i tot canvia. Si Western Australia és salvatge, el Northern Territory és l'Outback de veritat. Tot és cru, natural i rude. S'acaba el turisme i comença un altre viatge.

Viatjar i veure el que et trobes pel camí, en comptes d'anar a un punt predeterminat, a un punt on la guia et diu el que hi ha. El camí ja no està asfaltat, les planes s'estenen immenses i infinites davant meu.

Algun dia us explicaré les històries de tempestes elèctriques que fan el cel violeta, ruixats violents que apareixen en 3 minuts, carreteres que s'inunden, pobles de majoria aborigen i pubs on els únics blancs són els cambrers, la meva companya de viatge i jo, mosques que et persegueixen per mossegar-te, formigues que es fiquen pertot, vaques immenses que apareixen tot d'una a la carretera i serps verinoses que intenten entrar de nit a la furgoneta.

Australia salvatge, que em recorda com de fràgil, com de ben acostumat estic, com de fàcil és la meva vida back home. I que no em deixa més remei que espavilar-me, això sí, i aprendre a gaudir alhora. Gaudir, perquè el que hi ha sempre és immutable i independent, però el com ho vivim és quelcom que es pot triar.

Endavant, sempre endavant.

Karijini

Hi ha llocs que estan mes a prop de certes coses que d'altres. Hi ha alguns racons, des dels que es veuen millor segons quines coses, des d'on es pot olorar, sentir i notar la presència de quelcom.

El parc nacional de Karijini per a mi és un d'aquests llocs. Una sorpresa increïble. Després dels coralls i els taurons, la terra (Land, com dirien en anglès) va ser la protagonista. Les roques, la sorra, els arbres, els colors, la pols, l'ombra... Les gorges profundes i l'aigua que hi llisca pacient, durant milions d'anys donant forma i escrivint la historia cada dia d'una manera imperceptible, però impossible de passar per alt alhora.

A Karijini les roques parlen, els arbres expliquen històries, els penya segats vermells són un museu amb quadres mil·lenaris. I tot el que es pot fer és ser allà i contemplar-ho, escoltar el que els elements diuen, i deixar que les histories es vagin explicant, que el temps faci sedimentar el que per a cadascú sigui important d'aquestes històries.

El Dreamtime de la cosmovisió aborigen és més aparent i més palpable a llocs com Karijini. On cada roca és on ha de ser i tot sembla tenir un sentit. Tot és on ha de ser i té la seva funció. I les persones que hi passem som petits esdeveniments infinitesimals. Però Karijini és el que és sense espectadors, o sigui que només queda l'agraïment de poder haver tingut el privilegi de passar-hi per una fracció ínfima de la seva historia. L'agraïment d'haver-hi entrat i haver-hi sortit, sigui com sigui. L'agraïment d'haver pogut copsar per un instant la màgia que hi ha al fons de les seves gorges.

Awe

Quilòmetres per carreteres de tots colors.

Des de Perth fins a Denham, passant per Cervantes. Amunt fins a Coral Bay, més carretera i sorpresa a Exmouth. Coralls infinits a pocs metres de la sorra, quin espectacle el Ningaloo Reef. Nedar entre taurons, acampar vora la platja, descobrir natura salvatge i delicada alhora. Esperar a la platja i veure com poc a poc una tortuga avança per la sorra. Veure com fa el niu i pon els ous a un metre teu. Sentir la respiració forta, l'esforç que li suposa això de procrear, i sentir que encara que sigui un animal i no el puguem entendre, allà hi ha amor.

Més quilòmetres, i ara a Tom Price, a punt d'entrar al parc de Karijini.

Quin país, quins paisatges, quina experiència.

Com va dir algu (o com jo ho recordo), awe is the path to happiness.

bon dia

Un principi, un final

Tot i que m'ha costat força temps aprendre-ho, tinc per costum, després de moltes ensopegades, no treure conclusions de quelcom que encara no hagi acabat. Així, abans de decidir si una pel·lícula m'agrada o no, espero que s'acabi.

I encara que el meu viatge no s'ha acabat encara, l'etapa a Fremantle sí que toca la seva fi. Per tant em sembla que és un bon moment per fer una recapitulació d'aquestes setmanes passades.

Poc em podria haver imaginat que estaria tan còmode aquí. I poc em podria haver imaginat que persones nascudes i criades a Europa respirarien tan diferent a les antípodes. En aquest sentit la comunitat europea que he conegut aquí ha estat una grata sorpresa. Des del primer dia m'he sentit molt ben acollit, m'han inclòs en els seus plans i ens ho hem passat molt bé junts.

M'ha impressionat la quantitat de coses que es poden fer aquí, en un dels racons més aïllats del planeta. Però sobretot l'empenta de les persones per fer coses, sortir de casa, anar a buscar allò que et ve de gust. Tinc la sensació que aquí hi ha menys mandra, sigui pel que sigui, o potser per necessitat. Hi ha més empenta i més possibilitats de fer coses noves. L'expressió de La Vella Europa no pot ser més certa. És veritat que tenim una cultura mil·lenària, les ciutats són precioses, hi ha art, cultura, cuina, oci, modernor... Però aquí he tingut la sensació d'estar trepitjant territori verge, territori salvatge i inexplorat cada dia. I el que és més, que aquest territori inexplorat és molt més gran del que m'imaginava. Aquí he sentit que hi ha infinites possibilitats, però també he descobert que aquestes possibilitats no es materialitzen soles. Cal aixecar-se i anar a fer-les realitat.

Potser aquesta terra encara permet la sensació de ser pioner, de viure amb un llenç blanc com a futur i de decidir, en la mesura del possible, com s'ha d'anar pintant aquest quadre.

Per això, moltes gràcies a tota la colla pessigolla. Anxo, Míriam, Tatiana, David, Sharon, Pepe, Batet i Susanna, Pep, Thibaut, Sabrina, Cristina, Jason, Marwah, Javi, Manu, Cornelius, Anushka... i tots els que em descuido, que són molts. Moltíssimes gràcies!

Bé, i és clar, tot petit saltamartí sempre necessita algú que li faci les coses fàcils al principi, que li obri les portes i que li ensenyi a caminar per territoris nous. Algú que se l'endugui de viatge o de gresca i el faci espavilar. Moltes gràcies Uri per haver-me acollit tant de temps, per tenir a un okupa a la teva habitació, per haver de canviar plans i canviar-los i pel munt de coses que hem fet i lo bé que ens ho hem passat. Que sapigueu que l'Uri ja és un personatge públic reconegut de Fremantle, i per mèrits propis, si senyor. A fe de Déu que hem rigut com toca. Moltes gràcies Uri, ha estat un plaer!

Demà comença una nova etapa, demà carretera i manta i cap al Nord. La furgoneta semblarà un autobús escolar, o una excursió de "Los hermanos Salesianos", perquè la Mariona, el Jordi, la Mélany i en Marc se'n van a fer kilòmetres, a descobrir llocs bonics, a deixar-se sorprendre, a viure l'aventura i a passar-s'ho bé. Segur que el viatge serà diferent del que esperem, segur que n'hi haurà de tots colors sota el cel estrellat del Sud... i segur que serà memorable.

Senyores i senyors, les claus al contacte i que sonin els motors.

A Roma, com els Romans

Algunes fotos de l'acampada a Wedge Island. Sorra, aigua, vent, barbacoes, foc joliu, bona companyia i el cel estrellat més gran que es pugui imaginar... què més es pot demanar?

No digueu que no sembla la foto de "curro se va al caribe"


I aquí sembla que en sàpiga i tot!


El foc de bona nit, "a lo grande", com Austràlia.

Bon dia!

PD: No oblideu els noms de la furgo, el moneder - escrot està en joc!

Primer concurs Transoceànic de Batejament Furgonetil

Doncs sí senyors, ja és aquí el concurs!

La furgoneta necessita un nom abans de sortir a rodar món, o sigui que farem un concurs per veure quin li posem.

Bases del concurs

1. Seguint la tradició marinera i per assegurar bona fortuna, el nom de la furgoneta ha de ser femení. Val a dir que el nom es pot feminitzar sense problemes; ex. si li voleu dir Núvol, doncs serà, La Núvol. Entès?
2. Les propostes de noms es poden, o bé enviar per correu a la meva adreça electrònica, o posar a la secció de comentaris d'aquesta entrada del blog.
3. S'hi valen noms en qualsevol idioma i dialecte. Sons guturals inclosos.
4. Els noms s'han de proposar abans de l'acabament del dimerts vinent. Aleshores els recolliré i es sotmetran a votació pública. (si us plau, només un vot per persona, no feu trampes!!)
5. El guanyador del concurs rebrà un premi més que interessant... El premi és un moneder fet d'ESCROT de cangur, com el de la foto a continuació. 100% made in Australia. No és broma.
   

En otros idiomas / Other Languages
No lo has entendido? Traduce este post con el traductor de Google que encontraràs en la parte derecha de la pantalla y participa! El escroto también puede ser tuyo!

Problems understanding it? Translate this post with the Google translating tool on the right side of the page and participate! The scrotum can also be yours!

La Furgo Trobada

Doncs aquí la teniu! Aparcada a la porta de casa i gairebé a punt de començar a rodar.


Com podeu veure, té el sostre que s'aixeca (pop top) per poder estar d'empeus a dintre, multitud d'armaris per guardar roba i menjar, una pica amb una aixeta connectada a un dipòsit d'aigua (que ho he d'arreglar perquè el tub està trencat, a veure si me'n surto), una bombona de gas, nevera, microones, connexió elèctrica per als càmpings, ràdio amb entrada per al reproductor de MP3, un llit a la base que es munta reorganitzant els coixins, un altre llit a la part del pop top, per si un té la sort suficient de tenir convidats, però no prou com perquè dormin al mateix llit :-p, mapes, torradora, bullidors d'aigua... etc etc etc.

I com podeu comprovar està en força bon estat per ser del 1987!! Les úniques modificacions que es podrien fer per millorar l'assumpte, serien una segona bateria per fer funcionar tots els trastos i no gastar la bateria d'arrencada, un inversor de corrent per poder endollar els aparells elèctrics directament al encenedor del cotxe i... i poca cosa més. La veritat és que està molt bé i jo estic molt content!
Aquests dies, posta a punt, revisió, canvi d'oli i filtres, potser de refrigerant, carregar equipament i llestos!!

S'accepten tota mena de consells, indicacions, classes de mecànica i demés.

I ben aviat començarà el Primer Concurs Transoceànic de "Bateja la teva Furgo". Podeu anar pensant noms! ;-)

Bon dia!

En busca de la Furgo Perdida ( i 3)

Tot va bé si acaba bé, diuen. I les pelis de l'Indiana Jones sempre han acabat bé, els bons guanyen, la justícia triomfa, i l'Indy s'endu la noia.

Doncs ahir a la tarda vaig aparaular amb l'Allan, un vellet viatger d'Adelaide que ara viu a Bull's Creek, una fantàstica Nissan UrVan del 1987, amb motor nou de fa 29.000Km, ben equipada, ben cuidada i neta. Si no hi ha contratemps aquesta tarda ell i el seu gendre me la duran a la porta de casa (previ intercanvi de bitllets de colors, és clar).

Després les fotos, ara la cançó.

En busca de la Furgo Perdida ( i 2)

Resultats de la recerca de la furgoneta:

• Més de 10 venedors de cotxes visitats i mogollón de furgos inspeccionades.
• 3 Furgonetes vistes i provades. Una d'elles està en el punt de mira
• Regateig automàtic, un paio que volia 6300AUD diu que si la vull per 5000AUD és meva. Però està una mica massa cascada i no m'acaba de convèncer. "lo que son las cosas"
• 50AUD gastats en telèfon mòbil. Aquests de Telstra són pitjors que els de Movistar. (s'accepten donacions :-p)
  
• Els noms estranys de suburbis com Joondalup, Coogee, Ballajura... ja no em sonen tan curiosos.
• Ràbia infinita cap al govern del PP que es va discutir amb el govern asutralià ves a saber per què. Resultat, que els Spaniards ja no podem obtenir el visat "Working Holidays" que permet viatjar i treballar legalment durant 12 mesos al país. Per primera vegada em sento immigrant de segona categoria. (això ho he vist dels backpackers que venen furgos i que son alemanys, francesos, canadencs... tots immigrants de primera, de països respectables i seriosos, que viatgen i quan els falten els dòlars paren unes setmanes a recollir fruita o servir birres en un Pub). Correr es mi destino por no llevar papel, que deia el Manu Chao.
  
• Ús indiscriminat i automàtic de la paraula "mate". Si el paio et cau particularment bé, es converteix en "maaaaate".
• Somnis de que condueixo vehicles... em sembla que la cosa m'està afectant.
  

Aquest vespre marxem cap a Wedge Island, que vaig amb els sonats del vent, mon cosí Oriol i uns amics, a fer kitesurf. A mi em deixen una taula de surf... a veure si aquest saltamartí pot fer els primers passos de Little Kahuna i no torno amb cap encostipat, nyanyo o litres d'aigua salada a la panxa.

Són les 15:29 a Fremantle, me'n vaig a estendre la roba.

En busca de la Furgo Perdida

Com si d'una pel·lícula de l'Indiana Jones es tractés, estic dedicat a la recerca d'una furgoneta que em dugui a fer un volt pel continent. Dura tasca!

Ronda amunt i ronda avall amb el cotxe que mon cosí amablement (o inconscientment) em deixa, paro als venedors de cotxes, personatges de categoria, i pregunto a veure què tenen. Poso cara d'expert quan em parlen de clutch, gear box, filters i demés, i tinc preparades fins i tot frases estàndard estil "but that's a lot of K's (quilòmetres) for a petrol!" per tal que els Cocodrils Dundee venedors de cotxes es pensin que aquest petit saltamartí té alguna idea de mecànica.

Val a dir que l'Uri m'ha fet un intensiu sobre mecànica de l'automòbil i la Vespa, que m'està anant la mar de bé. I val a dir que estic fent de veres el rodatge de conduir per l'esquerra, aprendre a posar l'intermitent sense que salti el netejaparabrises, fer les rotondes "clockwise" i de pas coneixent els suburbis de Perth. Montcada i reixac, Santa Coloma... aquestes coses.

I de pas, estic fent uns bíceps del mil, perquè moure un cotxe del calibre del Taliban, sense direcció assistida (i com que em perdo sempre i he he fer mitges voltes cada dos per tres) no és moc de paó.

Furgoneta encara no en tinc, però distret, això si que ho estic força.

Seguirem informant

Down South Down Under (part I)

Dilluns 11 d'Octubre

Després de passar el cap de setmana a Rottnest Island (El Niu de les Ratotes segons els primers holandesos que van arribar a l'illa) preparem les bosses, el menjar i l'equipament necessari per anar cap al sud. Ho carreguem al cotxe i comencem a baixar. La primera parada és Bridgetown, on visitarem en BJ, un amic de l'Uri que m'han dit que he de conèixer si o si.

Un cop allà i bastants quilòmetres després, en BJ ens ensenya a tallar llenya, ens explica histories interessants, ens cuina un cabrit a la barbacoa (per convecció, no per foc directe) i ens cedeix el seu menjador per passar la nit.

Com faig des que vaig arribar a Austràlia, dormim als SWAGS.

Dimarts 12 d'Octubre

Esmorzem i recollim les coses. Realment la coneixenca de'n BJ ha estat tot un esdeveniment.

Posem rumb cap al sud. Mirem al mapa de carreteres quines rutes de 4x4 tenim per la zona i anem tirant cap a Mullimup beach.

Parem pel camí en un famós eucaliptus de 75m d'alçada al que s'hi pot pujar per una escala improvitzada amb uns ferrots clavats al tronc. Impressió és el mínim que es pot dir que fa aquesta activitat de lleure. De baixada m'agafa un esvaïment i he de parar i respirar fons. Els xinesos que hi ha a la base de l'arbre es veuen molt mes petits del que són i m'han fet recordar que estic força amunt.

Uns quants quilòmetres de ruta bastant salvatge, cangurs que salten mentre avancem, boscos frondosos, eucaliptus de formes curioses i enrevessades, sorres fines i espesses i finalment arribem a les dunes i a la platja. No sense abans haver de fer marxa enrere perquè un arbre ens barra el camí, Road Closed. Una platja que no se li veu ni principi ni final, i un mar que està allà, com una barrera inexpugnable i que a l'última cosa que convida és a fer-hi una capbussada.

Recollim llenya, muntem el campament i fem un foc. Un sopar fantàstic i acompanyat de cerveses i vi de brick, que es boníssim. La millor televisió del món ens entreté amb fustes que cremen amb formes canviants, espurnes i flames de colors, i de banda sonora la remor del mar, els animalons que campen invisibles al voltant nostre i la música que sona dels altaveus.

SWAGS i sorra i demà serà un altre dia. Tanco la cremallera a consciència i em recordo del forat que hi ha a la zona dels peus, més que de sobres per a que una serp entri i campi alegrement per dins. Entre serps i cangurs els meus pensaments es van apagant fins que m'adormo plàcid.

Dimecres 13 d'Octubre

Ens llevem i el temps ha empitjorat. Els SWAGS demostren la seva eficàcia per parar el vent i la llum. Quin invent!! el millor llit portàtil del món!!

Empaquetem i tapem els bàrtols a la caixa del cotxe. Més quilòmetres i més 4x4, "provem d'anar per aquí?", "provem-ho". Resultat, uns petits bassals que calia comprovar la fondària abans de passa-hi, no fos cas. Sort que l'Oriol està fet tot un sherpa de 4WD (four wheel drive, ou yeah) i no va tenir problema en arremangar-se els pantalons i passar.

Parada al Tree Top Walk, una passejadeta per les altures en un bosc d'eucaliptus, i després volta pel Ancient Empire Forest, si mal no recordo, on hi ha uns arbres mig morts mig vius amb troncs foradats de l'any de la picor. Un espectacle natural, wildlife en estat pur.

Mes quilòmetres i ruta, cap a Denmark, càmping i tenda perquè plou, vi blanc per acompanyar els falafels que sopem i rialles i alegries mentre a fora venteja amb ganes.


Dijous 14 d'Octubre

Carretera i manta, aixo mai para, i via cap a Greens Pool, una platja preciosa que si no fos pel vent, la mala mar i l'amenaça de les King Waves (ones de molts metres que venen per sorpresa i que s'enduen cap al mar bosses, càmeres i fins i tot persones si un es despista i es posa massa a prop de les roques), convidaria a un banyet.

I com a bon pioners, traiem la canya i les gambes per a pescar (que duen uns quants dies sota el sol i ja fan una ferum considerable) i ens disposem a provar sort, a veure si avui sopem peix. Sí, aquí es pesca amb peix, aixo de pescar amb cuc no se d'on ho hem tret.

I dit i fet, tal qual vídeos de primera una ràfega de vent s'endú la tapa de la nevereta cap al mar, jo hi corro al darrere pendent avall i, paf, relliscada i bota a l'aigua. Sort encara que no he acabat a amb el mar fins a la cintura, però ha anat de poc. Sento que l'Uri riu darrere meu i que baixa per agafar la tapa. Resultat, patinada i els dos peus a l'aigua fins a l'alçada dels bessons i una canya de pescar enfonsada. Premi. Encara sort que no ens ha vist ningú i som els únics que riem de la nostra destresa marinera.

Un cop refets de l'ensurt i recuperada la canya, comencem a pescar. Quin festival! Allò era el jardí de l'Edèn. Tirar i recollir. Quin fart de treure captures, fins i tot de dues en dues.

Recollim la paradeta i cap al càmping, on comença la segona i més complicada tasca, netejar el peix. Tots els meus respectes per als homes pescadors que surten a la mar i s'arrisquen per dur el peix a la llotja, però, senyors i senyores, res comparat amb la tasca de les dones que durant milers d'anys s'han hagut de veure les cares amb peixos que donen els últims cops de cua als quals has de treure budells i demés entranyes.

Tips i contents, cap al llit, amb els SWAGS encabits a la tenda com si de peces de Tetris es tractessin. La pluja segueix a fora, el vent xiula i colpeja la tenda de tant en tant, i entre peixos, cangurs, quokkes i serps, onades enormes, arbres gratacels i llunes grosses, m'adormo al sac marsupial.

Labyrinth 2010: Aquí i Ara

No sabria per on començar a explicar el què és el Labyrinth Festival.

Per als entesos en música, podria dir noms com Donato Dozzy, Scuba, Function, Shakelton... l'un darrere l'altre. I amb un equip de so Funktion One més gran que el que hi ha al Berghain de Berlín. Però no es un festival de música electrònica.

Per als entesos en altres festivals, podria dir que es de l'estil del Boom, més petit i familiar, molt més amigable i amb gent més senzilla (i molt mes nets i polits). Però tampoc tindria res a veure.
Per als coneixedors de les terres japoneses, diria que es fa a Naeba, prop de Nagano, a la zona dels Alps Japonesos, en un entorn preciós de boscos salvatges, pins immensos, rierols cristal·lins... Però encara faltaria alguna cosa.

I per als que no coneixen cap d'aquestes coses, doncs no sabria ni si explicar-ho, perquè aquesta mena d'esdeveniments no tenen gaire bona premsa i s'associen massa amb "sexe, drogues i rock'n'roll".

Però el Labyrinth no és res de tot això. O millor dit, és tot això i molt més, infinit més. Per a mi va ser el lloc i el moment on havia de ser, i casualitat o no, vaig ser-hi. Va ser l'aquí i l'ara. Va ser allà que el fet de ser a milers de quilòmetres de casa, envoltat de desconeguts i sense un futur gens definit va tenir sentit per si mateix.


I es que els japonesos son increïblement amables en la intimitat. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells, son generosos, comparteixen tot i més, i ho fan tot amb un somriure. Vaig poder conèixer una bona colla de nipons i compartir converses, dinars, cerveses, Camparis i fins i tot, en acabar el festival, vaig estar a casa d'uns quants d'ells, gaudint de la hospitalitat japonesa.

El Labyrinth és quelcom d'únic, no es pot comparar amb cap altre esdeveniment del mateix tipus que hagi estat. I principalment per les persones que hi van, perquè hi ha llibertat i respecte, el PLUR que deien els nous hippies (Peace, Love, Unity and Respect) Així que, Arigatou Labyrinth!!

Enter the Labyrinth. Get lost.
Get found. Exit the Labyrinth.

Celebrities: avui Fernando Sánchez Dragó

No em digueu que no s'hi assembla! Sánchez Dragó a la japonesa. Fotografiat en una perruqueria del barri d'Asakusa de Tòkio.


I un videiu per al vostre divertiment.



Bon dia des de Fremantle!

Makis i sushis: gastronomia japonesa

Un post il·lustrat amb algunes de les moltes varietats gastronòmiques que ofereix Japó. Ahir a l'avió em vaig adonar que 1) era la primera vegada en un mes que menjava menjar no japonès i 2) que era la primera vegada en un mes que no menjava amb o hashi (bastonets). Li vaig demanar a la hostessa si me'n podia dur, pero amablement em va preguntar si no podia fer servir la forquilla com tothom. Llàstima que havia facturat el meu parell de bastonets...

La cuina japonesa fa pinta de ser molt sana. No només pels ingredients que fan servir (arròs, verdures, llegums i peix principalment) sinó per la forma de cuinar-ho. Gairebé res està fregit o arrebossat (a excepció de la tempura i alguna coseta més). La prova d'això es que a Japó tothom està prim, des dels joves fins als vells. I les persones grans es mouen que dona gust, van en bicicleta, empenyen motos pels passos de vianants, s'ajupen per passar pel forat de la columna que garanteix la Il·luminació del temple de Nara... en fi, tot un exemple de salut.

Aixi doncs, aquí van algunes fotos i explicacions dels menjars diversos. Com diuen els japonesos, itadakimasu!

Un bol o domburi estàndard, típic de la zona de Takayama (no recordo el nom). Una mena de sashimi de peix sobre una base d'arròs. Les làmines roses que hi ha al mig son gingebre, un gust al que cal acostumar-s'hi.

De la mateixa zona i regió, un mochi. Base de pasta d'arròs amb consistència gelatinosa i que s'estira fent fils. Es fa servir bàsicament de postre. La salsa que ho recobreix no sé gaire de què era. Estava ben bo!
Com que triar el menjar no es tasca fàcil, i l'oferta de restaurants és enorme a tots el racons del país, cada restaurant sol posar a la porta una mostra de plàstic dels plats que cuinen. Les mostres no són esquemes, son reproduccions idèntiques del plat que et posaran. Vaig estar a punt d'anar a una fàbrica de menjars de plàstic, pero tancaven aviat i no vaig arribar a temps. Aquí us poso una foto d'un lloc especialment espectacular.

Mentaiko, una mena de paté fet a base de peix divers. N'hi ha de molts tipus i es pot menjar de moltes maneres, afegint-ho a la pasta, sol sobre del pa, en plats especials... es particularment famós el de la zona de Fukuoka. Sol ser bastant car.

Una de les rareses del Japó. Gairebé no trobareu fruita, i si n'hi ha, caríssima. Serveixi d'exemple aquesta mostra de pressecs. El preu (6€) no es per kilo, es per peça. Els que els han provat, diuen que son molt bons.
Per als amants del sushi a preus econòmics, i per atipar panxes, res millor que el kaiten-sushi (sushi giratori). Per aquesta cinta transportadora passen tota mena de platets de sushi, sashimis i makis. Només has de triar el que vols, l'agafes i te'l menges. A l'hora de pagar, la cambrera compta els platets, multiplica pel preu (canvia a cada restaurant, de 100Yens a 300Yens) i llestos. Si la ubicació que tens a la cinta no et permet triar el que vols perquè els demés comensals s'ho mengen abans, pots demanar al petit shinkansen (tren bala) que et serveixi el sushi que tu vols, i que pots triar a través d'una moderna pantalla tàctil. El trenet arriba i para just davant teu.
Si teniu diners de sobra, o amics amb diners de sobres (com és el cas, gràcies Marta i Dani ;-p), podeu tastar la millor vedella del món. La Vedella de Kobe. Segur que no us en penedireu. El millor bistec que he tastat mai, cuinat amb una delicadesa tremenda i davant dels teus propis ulls, i al ritme que tu vas menjant. Res de fer tot el bistec alhora i que al final et mengis l'últim tros fred, no. El cuiner va coent la carn segons tu vas endrapant. Quina textura més fina, quin greix més ben repartit, quin sabor i quin aroma! Vedella de Kobe (per als despistats com jo, 50€ el bistec, que lo sepáis) http://www.wakkoqu.com/english/index.htmlPer picar entre hores al mercat Nishiki de Kyoto, res millor que uns pinxitos de popet, tako. O si en comptes de Kyoto sou a Osaka, cal tastar el tako yaki, boletes de pop fregides (segona foto)

Per començar el dia amb forces, res millor que un esmorzar en un fast-food qualsevol japonès. Barat, nutritiu i abundant. Aquesta mena de locals obres les 24h del dia, i principalment hi van els homes. Les dones soles no es gens habitual que hi vagin. Domburi de vedella fideus i arròs, i una sopa amb fideus. Una cassoleta d'amanida i l'omnipresent matcha, te verd.
Pels amants dels fideus amb influència xinesa, res millor que el ramen. Un gran bol amb fideus que pots xuclar fent tot el soroll de món que vulguis, que és com es mengen. El de la foto és d'ún local que semblava una granja de pollastres, casa comensal tenia un cubicle petit on menjar, sense veure ningu més. Fins i tot el cuiner quan et duia el plat posava una musiqueta, est saludava i abaixava una cortina per tal que tinguessis mes intimitat. A més, a l'hora de demanar podies triar un munt de paràmetres, punt de cocció, de sal, de greix, picant, tipus de ceba... El més normal és menjar ramen a les paradetes del carrer. (Nota mental: per no confondre una parada de ramen amb una de yakitoris, per exemple, escoltar el soroll, si xucles fideus és ramen)

Anguila o unagi. Plat car, però saborós. No està de més tastar-lo, pero millor a l'hora de dinar, que per sopar solen cobrar uns 1600Yens per un bol d'arròs amb un parell de trossos d'unagi. Observar que les anguiles de la foto estan vives, no es el plat. L'unagi no es serveix cru, a diferència de molts peixos.
Soba i Udon, sopes amb fideus de tota la vida japonesa. Soba, fideus primets i d'un cereal no identificat (ells diuen que es soba, directament. es de color més fosc) i Udon, fideus grossos, pasta de tota la vida. Els de la foto son de Kyoto, del lloc més antic de la ciutat. Bonissim. Els bolets shiitake son especialment gustosos, ni rovellons i camagrocs, ni camacurts ni ballerics. Shiitake.
Okonomiyaki. Una mena de pizza de repollo (ara no em surt en català), amb ou, fideus, bacon... i el que al cuiner se li acudeixi posar, depenent de la regió. El famós és el de Osaka i Hiroshima. Ala foto, un de Kyoto una mica heterodox (potser es una altra cosa, perdó per la ignorància) i el típic d'Hiroshima.
El Fugu, peix globus verinós. Ja conegut vostre de l'altra entrada d'aquest blog.
Dolços japonesos, mochis. Imagineu si són sans aquesta gent, que els postres majoritàriament consisteixen en arrós i mongetes. Dit així no ve de gust a gairebé ningú, però només és tracta de provar-ho. L'arròs preparat d'aquesta manera és el mochi, i les mongetes vermelles es diuen anko.
I no podien faltar els tradicionals sushis i makis preparats amb ganes i amor. A Tokyo vaig dinar al costat de la llotja de peix, i el sushi que vaig menjar allà no us podeu imaginar com n'era de fresc, quina meravella. Allò era un altre nivell.
I en cas de necessitat, viatge en tren, dinar aplaçat o gana sobtada, sempre hi ha les meravelloses caixes bento. Menjar preparat per endur, que es compra a les estacions o en cases especialitzades. N'hi ha des de 300yens, fins a 3000yens. Que sigui menjar ràpid no vol dir que no pugui ser especial! El de la foto és d'uns 900yens, preu mig-alt, les dels Seven Eleven son una mica més cutres.
I fins aquí la documentació gràfica... em deixo un munt de coses, però la gastronomia japonesa donaria per un blog sencer. Les tempures, les galetetes Norimaki Sembei per a picar, les algues diverses, el sake, els popets, calamars, i peixos secs per acompanyar la cervesa...

Sens dubte la gastronomia ha estat una de les parts més importants del meu viatge! Ha estat un autèntic festí, gochisosamadeshita!

Rise - Sol Naixent

I la cançó que m'acompanya últimament, i que no he pogut posar al post anterior, perquè el Copiar y Pegar és molt complicat en aquests ordinadors japonesos...

Rise, de l'Eddie Vedder.

Gonna rise up find my directon magnetically

Sayonara Nihon!

Apuro les últimes hores a Tokyo en un manga cybercafè, envoltat d'otakus que llegeixen còmics o juguen a jocs impossibles de desxifrar, però que semblen meravellosament addictius. A fora milers de persones recorren els carrers de Shinjuku amb una direcció desconeguda. Homes de negocis parlant pel telèfon mòbil, col·legials i col·legiales que tornen a casa, noies vestides a la ultima moda i amb minifaldilles de vertigen...

Avui ha sortit el sol, després de dos dies de pluja incessant a Tokyo. El país del Sol Naixent s'acomiada amb un dia preciós, i amb un sol que tot i ser a les acaballes de setembre escalfa amb forca.

I faig memòria de les setmanes que han passat i em meravello de que tot hagi anat tan bé. He estat a llocs meravellosos, m'ho he passat molt bé i sobretot he conegut a persones molt especials. De manera que poc més puc fer que donar les gracies. Thank you Frieda, muito obrigado Luisa, merci Michel, arigatou Taku, Chiechan, Mitsu eto Labyrinth saikos, arigatou Moechan, Michiko. Thanks Vivienne and Chris, Mishu and Cristian, Donato also. I sobretot arigatougozaimasu Miyabi per la tenda de campanya. I domo arigatougozaimasu 右香 porque has hecho este viaje mucho mas fácil y me has ayudado a entender Japon y su gente.

Una nova aventura comença ara, i com el Sol Naixent, aixi em sento. No se quins dies vindran, però els miro amb il·lusio i amb ganes. Hi ha tot un món per descobrir i cada pas meravella més que l'anterior.

Caminante no hay camino, que deia el poeta.

A Tòkio

Hola!!

perdo per l'absència, però porto una setmana que no he parat.

Beppu, Nagasaki, Hiroshima, Nagoya, Echigo Yuzawa i l'impressionant festival de música Labyrinth (que ell sol es mereixeria un blog sencer, us n'he de parlar un dia), Nagano, Nagaoka, torna a Nagoya, ves a Osaka amb uns col·legues japonesos del festival, Himeji, torna a Nagoya altre cop a tornar la tenda de campanya, i de passada, para a Kyoto per sopar, que és una ciutat preciosa i fa dies que no hi has estat, en un Kaitensushi abans de tornar a Osaka altre cop per continuar amb el frenesí japonès, visita el castell en obres de Himeji, i per la nit a una festa molt underground però preciosa, en una casa rural amb banys termals, musica diversa i desenes de japonesos amables, on l'occidental mes proper esta a vint quilometres, com a poc.

I finalment estic a Tòkio, capital de la vida moderna dels moderns i modernes que es vesteixen de mil colors.

Prometo posar al dia el blog i pujar fotos un cop sigui a Austràlia i pugui estar en un ordinador amb calma.

Us deixo la cançó amb la que m'he llevat avui amb una agradable sorpresa. Un parell de japonesos l'estaven punxant a la casa rural aquesta que us comento. Marxes a l'altra punta del mon, però la bona música continua sent bona música, i no cal saber ni japonès ni català per entendre-la, i mandrosament et lleves amb un somriure del futon del chill out i poses rumb a la propera ciutat, a veure quines aventures t'esperen en el dia d'avui.

http://www.youtube.com/watch?v=aP8_hUXgK_U&feature=fvw

Fugu, l'últim sopar?

La gastronomia japonesa és inacabable. Està plena de coses sorprenents, dolces, salades, d'entrants, de postre, per a picar, per canviar de gust.

I probablement és de les poques gastronomies mundials que té un plat potencialment letal, tot i que molt apreciat per la seva delicadesa i textura: el peix Fugu. Nosaltres el coneixem com a peix globus, però Fugu mola més.

El Fugu conte quantitats gens menyspreables d'una neurotoxina, la tetradotoxina. Aquesta neurotoxina és letal per a ratolins a dosis de 8ug/kg (per als entesos la LD50 per a ratolins es aquesta quantitat). Per als no entesos, els ratolins solen aguantar bastant més tralla que bèsties més grosses. De fet, com mes gran i més superfície té la bèstia, sol caldre menys quantitat de substància per fer l'efecte desitjat.

Hi ha espècies de Fugu que un sol exemplar conté prou verí per matar 33 humans. La mort ocorre per asfíxia, ja que es paralitzen els músculs, però la consciència no es perd fins al final, ja que la malvada toxina no té ni la decència de travessar la barrera hematoencefàlica i matar-te ràpid. Et paralitzes, no pots ni moure't ni parlar, i al final t'ofegues. No esta gens malament. Ah, i no hi ha antídot conegut.

(aquesta informació esta extreta en part de Lonely Planet i en part de la Viquipèdia, vosaltres mateixos podeu ampliar)

Fa dies que us veig avorrits amb el blog. Voleu una mica mes de carnaza... dons us donaré un fi sashimi de peix Fugu.

El dia d'avui ha estat molt interessant, he estat per banys termals perduts a la muntanya. Però m'he sorprès de trobar la policia prop d'ells, i m'han informat que n'hi havia un que estava tancat, perquè fa dues setmanes hi van assassinar una noia japonesa (no havia passat mai, però sempre hi ha una primera vegada). No havien detingut ningú encara.

Els policies han pres les meves dades i m'han demanat que si us plau anés amb compte. Sol i perdut per les muntanyes japoneses he lamentat no dur a sobre la meva navalla albacetenya, però he confiat en el poc aikido que sé i les moltes pedres que hi havia a terra.

De camí als banys termals he passat per un munt de cementiris, molt mes grans dels que havia vist mai. Total, que la mort estava per tot arreu el dia d'avui. He trobat els banys termals, tot ha anat a la perfecció. Tornant en al bus he passat per mes cementiris, i he pensat que tanta mort ja era massa coincidència, i que potser era el dia de probar el peix Fugu. No em pregunteu com faig aquestes associacions mentals i com les trobo raonables i tot. No ho sé.

He buscat restaurant i m'hi he dirigit amb no massa decisió. Aquesta és la cara que portava pel camí, abans d'arribar al restaurant en qüestió.He demanat sashimi de Fugu. El cuiner m'ha suggerit que demanes també uns entrants, a base de fetge de Fugu. Ho he desestimat perquè el fetge es el lloc on més concentració de tetradotoxina hi ha, perquè és el que ha produït el major nombre de morts, i a més, perquè segons el que he llegit es il·legal de cuinar i de vendre (per alguna cosa serà). Aquest paio s'ho saltava a la torera, i a més, presumia de tenir "only natural fugu" res de fugu de piscifactoria criat per a no tenir verí.

Premi.

A continuació s'ha posat a filetejar el Fugu i he aprofitat per fer unes fotos... que coi, si m'havia de quedar fregit al damunt de la taula amb un tros de Fugu penjant de la boca, si més no que quedés documentat!


En poc més de cinc minuts una cambrera molt atenta amb un somriure entre curiós i maliciós m'ha dut el sashimi de Fugu. M'ha explicat que era cada cosa: carn de Fugu, la pell de prop de l'aleta, la pell del ventre i un tros dels intestins. A mes unes salsetes per donar gust al tema. S'ha aixecat amb extrema educació, m'ha tornat a somriure i s'ha acomiadat amb amb una cara de "tens pinta d'estar cagat. A veure si tens pilotes".

La foto del plat, apetitós oi?

El serveixen aixi, amb forma de crisantem, perquè auqeste és la flor que simbolitza la mort. Fins, delicats i detallistes aquests japonesos. Gràcies.

M'oblidava de dir que la pell, després del fetge i els ovaris, és on més toxina hi ha. Per què diantres aquest paio m'havia posat una fina selecció de pell diversa de Fugu?? Clar que si serveix fetge il·legal, la pell es una petitesa... Sobra dir la cara que se m'ha quedat, no tenia ni esma de fer anar els bastonets...
Com diuen els japonesos "itadakimasu", que en comptes de beneir la taula diuen alguna cosa com "em disposo a menjar". Doncs això.

Una bona història sol necessitar proves verificables, o sigui que a continuació us les poso.

Menció especial a les virgueries que he fet de sashimi de Fugu amb cremes diverses a l'interior i cebeta petita tallada encara mes petita. I menció especial, si no us hi heu fixat, per al plat en que se serveix el Fugu.


I finalment tot cap a dins.

Gochisousamadeshita. O "ha estat un autentic festi". No cal que ho juris. Però he preferit fer temps, treure la llibreta i prendre unes notes, perquè posats a morir, preferia fer-ho al restaurant. Aixi, si més no, sabrien el que m'havia passat, podrien avisar a una ambulancia... o li cauria el marron a aquest cuiner temerari i li tancarien el local per sadic i il·legal!!

Finalment sembla que he sobreviscut (també adjunto prova) i el cuiner i jo hem acabat de bon rotllo, fins i tot m'ha ensenyat un exemplar de peix viu que tenia en una peixera.


Després he decidit anar a passejar una estona (amb la targeta del restaurant a la mà, digueu-me paranoic) i prendre un beure a base de toxina alcohòlica per celebrar que no apareixeré a la secció de necrològiques de La Vanguardia com el que "es va menjar un peix que ja se sap que és verinós. Sus amigos y familiares le recuerdan como el más tonto de los viajeros" o algo aixi.

I per acabar el dia de forma rodona, a la carta del local on he entrat deia (mística de chichinabo, no podia faltar en aquest post. Tradueixo al català per facilitar les coses):

Aquells que coneixen els demés son intel·ligents,
els que es coneixen a si mateixos son veritablement savis.
Aquells que governen els demés son forts,
els que es governen a si mateixos tenen poder veritable.

Aquells que saben que en tenen prou son rics de debò.

Aquells que persisteixen aconseguiran el seu objectiu.

Aquells que segueixen el seu propi camí tenen una voluntat ferma.

Els que abracen la mort no hauran de perir,
sinó que viuran per sempre.

Salut!!