Kakadu i les pluges tropicals

L'aventura en solitari va començar gas a fons.

Vaig despertar-me amb una pluja torrencial, i vaig provar d'anar al centre per avituallar-me, abans de començar a fer ruta. Al segon intent la furgoneta va arrencar, i un cop superada la calada de rigor després de tants dies de no circular, em vaig endinsar en el trànsit de Darwin. Val a dir que hi havia molt de trànsit, i estava plovent d'una manera terrible, com mai no havia vist.

Anava concentrat amb la conducció i amb els nervis, quan de cop i volta la furgoneta va començar a fer uns sorolls estranys, vaig començar a perdre potencia i plof, allà em vaig quedar, enmig de la Stuart Highway.

Ni força per renegar vaig tenir, ni això. Em vaig desesperar fins a l'extrem, pensant què dimonis havia passat. El coi de cotxe no arrencava ni a puntades de peu. Era aviat al mati, a Western Australia encara era negra nit i cap dels meus contactes estaria despert... Total, que una mica més serè després de deu minuts vaig provar d'arrencar el cotxe, i afortunadament aquest cop vaig aconseguir-ho.

Agafant el volant amb tanta forca que gairebé em clavo les ungles a la palma vaig continuar. I En una intersecció després de travessar un bassal considerable, sant tornem-hi. La furgona morta altre cop. Si més no aixi vaig descobrir que era l'aigua, i que hauria d'anar amb compte a partir d'aleshores. Deu minuts més obstaculitzant el trànsit darwinià i en marxa altre cop.

La causa de la pana la vaig descobrir aquella mateixa tarda, quan, i aquesta història la guardo per a un altre dia, em vaig quedar travessat enmig d'un tram de carretera inundada. No només una, sinó en dues ocasions, en les que vaig ser tan afortunat de que un 4x4 em va empènyer enrere, i un segon em va remolcar. Aixi vaig poder arribar a Kakadu, aquest parc nacional tan màgic.

La causa, que no us la he dita, es que es mullen les bugies, o els cables que surten d'elles. S'apaga la xispa i el cotxe s'atura. Però a la meva furgo hi ha uns cables que estan una mica cutres a la part baixa, i molt em temo que son aquests els que causen la fallada tan aviat. Els cotxes normals solen passar sense problemes aquests profunditats. Total, que no puc travessar aigües gaire fondes. Bo saber-ho.

I sobre Kakadu, doncs ja us en parlo un altre dia. I dels dingos que m'acompanyen per la nit, també.

Cap al sud, vaig cap al sud.

Destinació Uluru

D'aquí a unes hores deixo, altre cop, la relaxada vida de Fremantle, totes les coneixences que he fet aquí i la comoditat d'una casa acollidora. Me'n vaig cap a Darwin a continuar la ruta que m'ha de dur fins a Uluru.

I el sentiment es agredolç, perquè me'n vaig a on vull a fer el que em ve de gust, però deixo aquí un munt de coses bones. Hola i adéu, ajuntar-nos i separar-nos, compartir i trobar el camí propi... la qüestió de sempre, el canvi constant, la meravella d'acostar-nos i la dificultat de fer gran la distància. El salt al buit que és dir adéu.

Vaig llegir en una postal a Karijini una dita que feia així "Home is not where you live, home is where they understand you". I entre país i muntanya, carretera i quilòmetre, m'adono que Fremantle ha esdevingut això.

Gracies a tota la penya Fremantelera altre cop, i sobretot a la família, Toni, Carmeta, Pau, Eva, Rita i Uri que em van acollir durant les festes i em van fer la vida molt i molt fàcil. Merci merci merci!

Ens veiem allà a la carretera.