Bones Festes!!

Des de la caloreta de Fremantle, illesilaberints us desitja que passeu molt bones festes.

Nadal sempre serà més Nadal per a mi a 9 graus, amb fred i El Corte Inglés ple a vessar. Tot i que veure com un dia més el Sol es pon des de la platja, poc a poc sobre l'horitzó, és ben agradable.

Que passeu unes festes ben alegres, que per Nadal les illes s'acosten les unes amb les altres, i les aigües són més càlides i es poden nedar més fàcilment. Que sigui una Festa de debò!!

I que l'any que comença ens dugui més a prop dels nostres somnis, i que aquests somnis siguin bons per a nosaltres i puguem compartir-los amb els qui estimem. Que els laberints siguin bonics, interessants, divertits i ens facin descobrir moltes coses pel camí. Inshalla'h.

Moltes abraçades cap per avall!

Basecamp Fremantle

Hola altre cop. Aquesta vegada des de terres conegudes.

Després d'arribar a Darwin, havent passat per l'espectacular Litchfield National Park, i després de veure els Salties, cocodrils grossos, lletjos i perillosos, saltar a les aigües del riu Daly la primera etapa de l'aventura s'ha acabat. Avió de tornada a Perth i la furgona ben aparcada i preparada per suportar les pluges tropicals (consell, quan compreu un cotxe de segona mà, pregunteu si té goteres. No mola descobrir-ho quan està plovent a bots i barrals. Sort que no hi ha problema que una mica de silicona, unes bosses de brossa i un deshumidificador d'armari no puguin solucionar)

Quantes coses en cinc setmanes a la carretera. Molts quilòmetres, moltes postes de Sol, molts mosquits, molta natura salvatge, moltes i molt bones aventures... I tot s'acaba!

Ara a Fremantle, tràmits necessaris per a continuar l'aventura i vacances del viatge. Que un llit, una nevera, una dutxa i un lavabo en condicions són luxes que s'agreixen un munt. La següent etapa m'haurà de dur des de Darwin fins al centre del país i del continent, Uluru. Després, ja veurem.

I això implica que he de solucionar la meva situació legal al país. El meu visat de turista caduca d'aquí uns dies, perquè ja dure els 3 mesos reglamentaris. Aleshores, amb previsió vaig demanar una extensió del visat. Vaig pagar el fantàstics 255AUD, quin mal, i vaig creuar els dits.

Con la iglesia hemos topado.

M'han donat una Bridge Visa Class A, un visat que em permet quedar-me al país mentre soluciono la situació, però m'han dit que per tal de garantir el següent visat de turista m'he de fer una radiografia del tòrax i enviar-la a Tasmània. No és broma. "n'hi ha que són turistes, d'altres només immigrants" que deien Els Pets... espero continuar sent un turista. Però la veritat és que em sortiria molt més econòmic (i seria molt més divertit) anar-me'n a Bali de vacances un parell de setmanes, tornar i demanar un altre visat de turista. Però amb la Bridge Visa Class A no puc sortir del país, sinó perdo els privilegis... (però vaja, que seria mooooolt més fàcil).

Ja ho veieu, la pacífica i vella Europa tindrà moltes coses, però no té fronteres ni visats ni merders per als seus ciutadans. Paciència. Welcome to Australia, com em diu mon cosí. A veure si em puc fer la radiografia demà, perquè sinó tindré un problema.

Prometo penjar fotos d'aquestes cinc setmanes. Faré un recull i les penjaré aquí.

Moltes abraçades nadalenques

Up North

Més quilòmetres, cap a l'interior, cap a la costa, torna a l'interior.

Deixo Western Australia enrere i entro al Northern Territory, i no sé ben bé com, però es nota i tot canvia. Si Western Australia és salvatge, el Northern Territory és l'Outback de veritat. Tot és cru, natural i rude. S'acaba el turisme i comença un altre viatge.

Viatjar i veure el que et trobes pel camí, en comptes d'anar a un punt predeterminat, a un punt on la guia et diu el que hi ha. El camí ja no està asfaltat, les planes s'estenen immenses i infinites davant meu.

Algun dia us explicaré les històries de tempestes elèctriques que fan el cel violeta, ruixats violents que apareixen en 3 minuts, carreteres que s'inunden, pobles de majoria aborigen i pubs on els únics blancs són els cambrers, la meva companya de viatge i jo, mosques que et persegueixen per mossegar-te, formigues que es fiquen pertot, vaques immenses que apareixen tot d'una a la carretera i serps verinoses que intenten entrar de nit a la furgoneta.

Australia salvatge, que em recorda com de fràgil, com de ben acostumat estic, com de fàcil és la meva vida back home. I que no em deixa més remei que espavilar-me, això sí, i aprendre a gaudir alhora. Gaudir, perquè el que hi ha sempre és immutable i independent, però el com ho vivim és quelcom que es pot triar.

Endavant, sempre endavant.

Karijini

Hi ha llocs que estan mes a prop de certes coses que d'altres. Hi ha alguns racons, des dels que es veuen millor segons quines coses, des d'on es pot olorar, sentir i notar la presència de quelcom.

El parc nacional de Karijini per a mi és un d'aquests llocs. Una sorpresa increïble. Després dels coralls i els taurons, la terra (Land, com dirien en anglès) va ser la protagonista. Les roques, la sorra, els arbres, els colors, la pols, l'ombra... Les gorges profundes i l'aigua que hi llisca pacient, durant milions d'anys donant forma i escrivint la historia cada dia d'una manera imperceptible, però impossible de passar per alt alhora.

A Karijini les roques parlen, els arbres expliquen històries, els penya segats vermells són un museu amb quadres mil·lenaris. I tot el que es pot fer és ser allà i contemplar-ho, escoltar el que els elements diuen, i deixar que les histories es vagin explicant, que el temps faci sedimentar el que per a cadascú sigui important d'aquestes històries.

El Dreamtime de la cosmovisió aborigen és més aparent i més palpable a llocs com Karijini. On cada roca és on ha de ser i tot sembla tenir un sentit. Tot és on ha de ser i té la seva funció. I les persones que hi passem som petits esdeveniments infinitesimals. Però Karijini és el que és sense espectadors, o sigui que només queda l'agraïment de poder haver tingut el privilegi de passar-hi per una fracció ínfima de la seva historia. L'agraïment d'haver-hi entrat i haver-hi sortit, sigui com sigui. L'agraïment d'haver pogut copsar per un instant la màgia que hi ha al fons de les seves gorges.