En busca de la Furgo Perdida ( i 2)

Resultats de la recerca de la furgoneta:

• Més de 10 venedors de cotxes visitats i mogollón de furgos inspeccionades.
• 3 Furgonetes vistes i provades. Una d'elles està en el punt de mira
• Regateig automàtic, un paio que volia 6300AUD diu que si la vull per 5000AUD és meva. Però està una mica massa cascada i no m'acaba de convèncer. "lo que son las cosas"
• 50AUD gastats en telèfon mòbil. Aquests de Telstra són pitjors que els de Movistar. (s'accepten donacions :-p)
  
• Els noms estranys de suburbis com Joondalup, Coogee, Ballajura... ja no em sonen tan curiosos.
• Ràbia infinita cap al govern del PP que es va discutir amb el govern asutralià ves a saber per què. Resultat, que els Spaniards ja no podem obtenir el visat "Working Holidays" que permet viatjar i treballar legalment durant 12 mesos al país. Per primera vegada em sento immigrant de segona categoria. (això ho he vist dels backpackers que venen furgos i que son alemanys, francesos, canadencs... tots immigrants de primera, de països respectables i seriosos, que viatgen i quan els falten els dòlars paren unes setmanes a recollir fruita o servir birres en un Pub). Correr es mi destino por no llevar papel, que deia el Manu Chao.
  
• Ús indiscriminat i automàtic de la paraula "mate". Si el paio et cau particularment bé, es converteix en "maaaaate".
• Somnis de que condueixo vehicles... em sembla que la cosa m'està afectant.
  

Aquest vespre marxem cap a Wedge Island, que vaig amb els sonats del vent, mon cosí Oriol i uns amics, a fer kitesurf. A mi em deixen una taula de surf... a veure si aquest saltamartí pot fer els primers passos de Little Kahuna i no torno amb cap encostipat, nyanyo o litres d'aigua salada a la panxa.

Són les 15:29 a Fremantle, me'n vaig a estendre la roba.

En busca de la Furgo Perdida

Com si d'una pel·lícula de l'Indiana Jones es tractés, estic dedicat a la recerca d'una furgoneta que em dugui a fer un volt pel continent. Dura tasca!

Ronda amunt i ronda avall amb el cotxe que mon cosí amablement (o inconscientment) em deixa, paro als venedors de cotxes, personatges de categoria, i pregunto a veure què tenen. Poso cara d'expert quan em parlen de clutch, gear box, filters i demés, i tinc preparades fins i tot frases estàndard estil "but that's a lot of K's (quilòmetres) for a petrol!" per tal que els Cocodrils Dundee venedors de cotxes es pensin que aquest petit saltamartí té alguna idea de mecànica.

Val a dir que l'Uri m'ha fet un intensiu sobre mecànica de l'automòbil i la Vespa, que m'està anant la mar de bé. I val a dir que estic fent de veres el rodatge de conduir per l'esquerra, aprendre a posar l'intermitent sense que salti el netejaparabrises, fer les rotondes "clockwise" i de pas coneixent els suburbis de Perth. Montcada i reixac, Santa Coloma... aquestes coses.

I de pas, estic fent uns bíceps del mil, perquè moure un cotxe del calibre del Taliban, sense direcció assistida (i com que em perdo sempre i he he fer mitges voltes cada dos per tres) no és moc de paó.

Furgoneta encara no en tinc, però distret, això si que ho estic força.

Seguirem informant

Down South Down Under (part I)

Dilluns 11 d'Octubre

Després de passar el cap de setmana a Rottnest Island (El Niu de les Ratotes segons els primers holandesos que van arribar a l'illa) preparem les bosses, el menjar i l'equipament necessari per anar cap al sud. Ho carreguem al cotxe i comencem a baixar. La primera parada és Bridgetown, on visitarem en BJ, un amic de l'Uri que m'han dit que he de conèixer si o si.

Un cop allà i bastants quilòmetres després, en BJ ens ensenya a tallar llenya, ens explica histories interessants, ens cuina un cabrit a la barbacoa (per convecció, no per foc directe) i ens cedeix el seu menjador per passar la nit.

Com faig des que vaig arribar a Austràlia, dormim als SWAGS.

Dimarts 12 d'Octubre

Esmorzem i recollim les coses. Realment la coneixenca de'n BJ ha estat tot un esdeveniment.

Posem rumb cap al sud. Mirem al mapa de carreteres quines rutes de 4x4 tenim per la zona i anem tirant cap a Mullimup beach.

Parem pel camí en un famós eucaliptus de 75m d'alçada al que s'hi pot pujar per una escala improvitzada amb uns ferrots clavats al tronc. Impressió és el mínim que es pot dir que fa aquesta activitat de lleure. De baixada m'agafa un esvaïment i he de parar i respirar fons. Els xinesos que hi ha a la base de l'arbre es veuen molt mes petits del que són i m'han fet recordar que estic força amunt.

Uns quants quilòmetres de ruta bastant salvatge, cangurs que salten mentre avancem, boscos frondosos, eucaliptus de formes curioses i enrevessades, sorres fines i espesses i finalment arribem a les dunes i a la platja. No sense abans haver de fer marxa enrere perquè un arbre ens barra el camí, Road Closed. Una platja que no se li veu ni principi ni final, i un mar que està allà, com una barrera inexpugnable i que a l'última cosa que convida és a fer-hi una capbussada.

Recollim llenya, muntem el campament i fem un foc. Un sopar fantàstic i acompanyat de cerveses i vi de brick, que es boníssim. La millor televisió del món ens entreté amb fustes que cremen amb formes canviants, espurnes i flames de colors, i de banda sonora la remor del mar, els animalons que campen invisibles al voltant nostre i la música que sona dels altaveus.

SWAGS i sorra i demà serà un altre dia. Tanco la cremallera a consciència i em recordo del forat que hi ha a la zona dels peus, més que de sobres per a que una serp entri i campi alegrement per dins. Entre serps i cangurs els meus pensaments es van apagant fins que m'adormo plàcid.

Dimecres 13 d'Octubre

Ens llevem i el temps ha empitjorat. Els SWAGS demostren la seva eficàcia per parar el vent i la llum. Quin invent!! el millor llit portàtil del món!!

Empaquetem i tapem els bàrtols a la caixa del cotxe. Més quilòmetres i més 4x4, "provem d'anar per aquí?", "provem-ho". Resultat, uns petits bassals que calia comprovar la fondària abans de passa-hi, no fos cas. Sort que l'Oriol està fet tot un sherpa de 4WD (four wheel drive, ou yeah) i no va tenir problema en arremangar-se els pantalons i passar.

Parada al Tree Top Walk, una passejadeta per les altures en un bosc d'eucaliptus, i després volta pel Ancient Empire Forest, si mal no recordo, on hi ha uns arbres mig morts mig vius amb troncs foradats de l'any de la picor. Un espectacle natural, wildlife en estat pur.

Mes quilòmetres i ruta, cap a Denmark, càmping i tenda perquè plou, vi blanc per acompanyar els falafels que sopem i rialles i alegries mentre a fora venteja amb ganes.


Dijous 14 d'Octubre

Carretera i manta, aixo mai para, i via cap a Greens Pool, una platja preciosa que si no fos pel vent, la mala mar i l'amenaça de les King Waves (ones de molts metres que venen per sorpresa i que s'enduen cap al mar bosses, càmeres i fins i tot persones si un es despista i es posa massa a prop de les roques), convidaria a un banyet.

I com a bon pioners, traiem la canya i les gambes per a pescar (que duen uns quants dies sota el sol i ja fan una ferum considerable) i ens disposem a provar sort, a veure si avui sopem peix. Sí, aquí es pesca amb peix, aixo de pescar amb cuc no se d'on ho hem tret.

I dit i fet, tal qual vídeos de primera una ràfega de vent s'endú la tapa de la nevereta cap al mar, jo hi corro al darrere pendent avall i, paf, relliscada i bota a l'aigua. Sort encara que no he acabat a amb el mar fins a la cintura, però ha anat de poc. Sento que l'Uri riu darrere meu i que baixa per agafar la tapa. Resultat, patinada i els dos peus a l'aigua fins a l'alçada dels bessons i una canya de pescar enfonsada. Premi. Encara sort que no ens ha vist ningú i som els únics que riem de la nostra destresa marinera.

Un cop refets de l'ensurt i recuperada la canya, comencem a pescar. Quin festival! Allò era el jardí de l'Edèn. Tirar i recollir. Quin fart de treure captures, fins i tot de dues en dues.

Recollim la paradeta i cap al càmping, on comença la segona i més complicada tasca, netejar el peix. Tots els meus respectes per als homes pescadors que surten a la mar i s'arrisquen per dur el peix a la llotja, però, senyors i senyores, res comparat amb la tasca de les dones que durant milers d'anys s'han hagut de veure les cares amb peixos que donen els últims cops de cua als quals has de treure budells i demés entranyes.

Tips i contents, cap al llit, amb els SWAGS encabits a la tenda com si de peces de Tetris es tractessin. La pluja segueix a fora, el vent xiula i colpeja la tenda de tant en tant, i entre peixos, cangurs, quokkes i serps, onades enormes, arbres gratacels i llunes grosses, m'adormo al sac marsupial.

Labyrinth 2010: Aquí i Ara

No sabria per on començar a explicar el què és el Labyrinth Festival.

Per als entesos en música, podria dir noms com Donato Dozzy, Scuba, Function, Shakelton... l'un darrere l'altre. I amb un equip de so Funktion One més gran que el que hi ha al Berghain de Berlín. Però no es un festival de música electrònica.

Per als entesos en altres festivals, podria dir que es de l'estil del Boom, més petit i familiar, molt més amigable i amb gent més senzilla (i molt mes nets i polits). Però tampoc tindria res a veure.
Per als coneixedors de les terres japoneses, diria que es fa a Naeba, prop de Nagano, a la zona dels Alps Japonesos, en un entorn preciós de boscos salvatges, pins immensos, rierols cristal·lins... Però encara faltaria alguna cosa.

I per als que no coneixen cap d'aquestes coses, doncs no sabria ni si explicar-ho, perquè aquesta mena d'esdeveniments no tenen gaire bona premsa i s'associen massa amb "sexe, drogues i rock'n'roll".

Però el Labyrinth no és res de tot això. O millor dit, és tot això i molt més, infinit més. Per a mi va ser el lloc i el moment on havia de ser, i casualitat o no, vaig ser-hi. Va ser l'aquí i l'ara. Va ser allà que el fet de ser a milers de quilòmetres de casa, envoltat de desconeguts i sense un futur gens definit va tenir sentit per si mateix.


I es que els japonesos son increïblement amables en la intimitat. Es pot parlar de qualsevol tema amb ells, son generosos, comparteixen tot i més, i ho fan tot amb un somriure. Vaig poder conèixer una bona colla de nipons i compartir converses, dinars, cerveses, Camparis i fins i tot, en acabar el festival, vaig estar a casa d'uns quants d'ells, gaudint de la hospitalitat japonesa.

El Labyrinth és quelcom d'únic, no es pot comparar amb cap altre esdeveniment del mateix tipus que hagi estat. I principalment per les persones que hi van, perquè hi ha llibertat i respecte, el PLUR que deien els nous hippies (Peace, Love, Unity and Respect) Així que, Arigatou Labyrinth!!

Enter the Labyrinth. Get lost.
Get found. Exit the Labyrinth.

Celebrities: avui Fernando Sánchez Dragó

No em digueu que no s'hi assembla! Sánchez Dragó a la japonesa. Fotografiat en una perruqueria del barri d'Asakusa de Tòkio.


I un videiu per al vostre divertiment.



Bon dia des de Fremantle!

Makis i sushis: gastronomia japonesa

Un post il·lustrat amb algunes de les moltes varietats gastronòmiques que ofereix Japó. Ahir a l'avió em vaig adonar que 1) era la primera vegada en un mes que menjava menjar no japonès i 2) que era la primera vegada en un mes que no menjava amb o hashi (bastonets). Li vaig demanar a la hostessa si me'n podia dur, pero amablement em va preguntar si no podia fer servir la forquilla com tothom. Llàstima que havia facturat el meu parell de bastonets...

La cuina japonesa fa pinta de ser molt sana. No només pels ingredients que fan servir (arròs, verdures, llegums i peix principalment) sinó per la forma de cuinar-ho. Gairebé res està fregit o arrebossat (a excepció de la tempura i alguna coseta més). La prova d'això es que a Japó tothom està prim, des dels joves fins als vells. I les persones grans es mouen que dona gust, van en bicicleta, empenyen motos pels passos de vianants, s'ajupen per passar pel forat de la columna que garanteix la Il·luminació del temple de Nara... en fi, tot un exemple de salut.

Aixi doncs, aquí van algunes fotos i explicacions dels menjars diversos. Com diuen els japonesos, itadakimasu!

Un bol o domburi estàndard, típic de la zona de Takayama (no recordo el nom). Una mena de sashimi de peix sobre una base d'arròs. Les làmines roses que hi ha al mig son gingebre, un gust al que cal acostumar-s'hi.

De la mateixa zona i regió, un mochi. Base de pasta d'arròs amb consistència gelatinosa i que s'estira fent fils. Es fa servir bàsicament de postre. La salsa que ho recobreix no sé gaire de què era. Estava ben bo!
Com que triar el menjar no es tasca fàcil, i l'oferta de restaurants és enorme a tots el racons del país, cada restaurant sol posar a la porta una mostra de plàstic dels plats que cuinen. Les mostres no són esquemes, son reproduccions idèntiques del plat que et posaran. Vaig estar a punt d'anar a una fàbrica de menjars de plàstic, pero tancaven aviat i no vaig arribar a temps. Aquí us poso una foto d'un lloc especialment espectacular.

Mentaiko, una mena de paté fet a base de peix divers. N'hi ha de molts tipus i es pot menjar de moltes maneres, afegint-ho a la pasta, sol sobre del pa, en plats especials... es particularment famós el de la zona de Fukuoka. Sol ser bastant car.

Una de les rareses del Japó. Gairebé no trobareu fruita, i si n'hi ha, caríssima. Serveixi d'exemple aquesta mostra de pressecs. El preu (6€) no es per kilo, es per peça. Els que els han provat, diuen que son molt bons.
Per als amants del sushi a preus econòmics, i per atipar panxes, res millor que el kaiten-sushi (sushi giratori). Per aquesta cinta transportadora passen tota mena de platets de sushi, sashimis i makis. Només has de triar el que vols, l'agafes i te'l menges. A l'hora de pagar, la cambrera compta els platets, multiplica pel preu (canvia a cada restaurant, de 100Yens a 300Yens) i llestos. Si la ubicació que tens a la cinta no et permet triar el que vols perquè els demés comensals s'ho mengen abans, pots demanar al petit shinkansen (tren bala) que et serveixi el sushi que tu vols, i que pots triar a través d'una moderna pantalla tàctil. El trenet arriba i para just davant teu.
Si teniu diners de sobra, o amics amb diners de sobres (com és el cas, gràcies Marta i Dani ;-p), podeu tastar la millor vedella del món. La Vedella de Kobe. Segur que no us en penedireu. El millor bistec que he tastat mai, cuinat amb una delicadesa tremenda i davant dels teus propis ulls, i al ritme que tu vas menjant. Res de fer tot el bistec alhora i que al final et mengis l'últim tros fred, no. El cuiner va coent la carn segons tu vas endrapant. Quina textura més fina, quin greix més ben repartit, quin sabor i quin aroma! Vedella de Kobe (per als despistats com jo, 50€ el bistec, que lo sepáis) http://www.wakkoqu.com/english/index.htmlPer picar entre hores al mercat Nishiki de Kyoto, res millor que uns pinxitos de popet, tako. O si en comptes de Kyoto sou a Osaka, cal tastar el tako yaki, boletes de pop fregides (segona foto)

Per començar el dia amb forces, res millor que un esmorzar en un fast-food qualsevol japonès. Barat, nutritiu i abundant. Aquesta mena de locals obres les 24h del dia, i principalment hi van els homes. Les dones soles no es gens habitual que hi vagin. Domburi de vedella fideus i arròs, i una sopa amb fideus. Una cassoleta d'amanida i l'omnipresent matcha, te verd.
Pels amants dels fideus amb influència xinesa, res millor que el ramen. Un gran bol amb fideus que pots xuclar fent tot el soroll de món que vulguis, que és com es mengen. El de la foto és d'ún local que semblava una granja de pollastres, casa comensal tenia un cubicle petit on menjar, sense veure ningu més. Fins i tot el cuiner quan et duia el plat posava una musiqueta, est saludava i abaixava una cortina per tal que tinguessis mes intimitat. A més, a l'hora de demanar podies triar un munt de paràmetres, punt de cocció, de sal, de greix, picant, tipus de ceba... El més normal és menjar ramen a les paradetes del carrer. (Nota mental: per no confondre una parada de ramen amb una de yakitoris, per exemple, escoltar el soroll, si xucles fideus és ramen)

Anguila o unagi. Plat car, però saborós. No està de més tastar-lo, pero millor a l'hora de dinar, que per sopar solen cobrar uns 1600Yens per un bol d'arròs amb un parell de trossos d'unagi. Observar que les anguiles de la foto estan vives, no es el plat. L'unagi no es serveix cru, a diferència de molts peixos.
Soba i Udon, sopes amb fideus de tota la vida japonesa. Soba, fideus primets i d'un cereal no identificat (ells diuen que es soba, directament. es de color més fosc) i Udon, fideus grossos, pasta de tota la vida. Els de la foto son de Kyoto, del lloc més antic de la ciutat. Bonissim. Els bolets shiitake son especialment gustosos, ni rovellons i camagrocs, ni camacurts ni ballerics. Shiitake.
Okonomiyaki. Una mena de pizza de repollo (ara no em surt en català), amb ou, fideus, bacon... i el que al cuiner se li acudeixi posar, depenent de la regió. El famós és el de Osaka i Hiroshima. Ala foto, un de Kyoto una mica heterodox (potser es una altra cosa, perdó per la ignorància) i el típic d'Hiroshima.
El Fugu, peix globus verinós. Ja conegut vostre de l'altra entrada d'aquest blog.
Dolços japonesos, mochis. Imagineu si són sans aquesta gent, que els postres majoritàriament consisteixen en arrós i mongetes. Dit així no ve de gust a gairebé ningú, però només és tracta de provar-ho. L'arròs preparat d'aquesta manera és el mochi, i les mongetes vermelles es diuen anko.
I no podien faltar els tradicionals sushis i makis preparats amb ganes i amor. A Tokyo vaig dinar al costat de la llotja de peix, i el sushi que vaig menjar allà no us podeu imaginar com n'era de fresc, quina meravella. Allò era un altre nivell.
I en cas de necessitat, viatge en tren, dinar aplaçat o gana sobtada, sempre hi ha les meravelloses caixes bento. Menjar preparat per endur, que es compra a les estacions o en cases especialitzades. N'hi ha des de 300yens, fins a 3000yens. Que sigui menjar ràpid no vol dir que no pugui ser especial! El de la foto és d'uns 900yens, preu mig-alt, les dels Seven Eleven son una mica més cutres.
I fins aquí la documentació gràfica... em deixo un munt de coses, però la gastronomia japonesa donaria per un blog sencer. Les tempures, les galetetes Norimaki Sembei per a picar, les algues diverses, el sake, els popets, calamars, i peixos secs per acompanyar la cervesa...

Sens dubte la gastronomia ha estat una de les parts més importants del meu viatge! Ha estat un autèntic festí, gochisosamadeshita!