Roda el Món...

El dia davalla en algun indret remot de l'outback. Els colors canviants, com de costum, però nous, com cada dia, donen pas a la contemplació i al silenci. Camino al voltant del campament i busco llenya per encendre un foc. La temperatura és agradable, però un foc sota les estrelles és la millor companyia del viatger.

El dia calla i la nit comença a parlar, la remor de tempestes llunyanes, grans i extenses com un mar, es mescla amb els udols del vent, els grills, els mosquits, els sons no identificats d'animals curiosos. Apilo la llenya, poso branques petites i fullaraca a sobre, i l'encenc a l'estil australià, de dalt a baix. En un tres i no res els troncs cremen, i entre els espernetecs de l'eucaliptus i els fums de la resina m'assec vora el foc. El didgeridoo a un costat, el got de vi a l'altre.

No hi a pressa per parlar, no hi ha pressa per a res. La Terra gira, els dies passen, sóc on sóc i faig el que he de fer. La meva missió, viure, el meu ritme, el que jo em vulgui posar, el meu paper, insignificant enmig de tot això. Quin descans. Tot funciona, tot flueix. Bufo el tronc buit i, com un teler, els sons es desperten i teixeixen històries noves.

- Saps? - em diu la Mélany- una de les coses que em fa més ràbia és que les persones em diguin "tu sí que tens sort! tu si que vius bé que te'n vas de viatge. Quina enveja que em fas!". N'hi ha que es pensen que això de deixar França i venir cap aquí m'ha vingut rodat, que tot d'una m'he trobat aquí i que estic de vacances permanents.

Me la miro de reüll i bufo una mica més fluix.

- Perquè de vegades sembla que m'hagi tocat la loteria o alguna cosa per l'estil. Que a mi m'ha tocat el premi del viatge. Que el fet de ser aquí no m'hagi comportat cap esforç, o que no hagi tingut dubtes, o que sigui l'única afortunada que pot ser aquí. I no m'entenguis malament, sóc MOLT afortunada de ser aquí, però això no ha estat ni un premi ni un regal, saps?

Faig que sí amb el cap.

- I de debò que quan em diuen que els faig enveja ja no sé on posar-me. Allò de que "quina sort, si jo pogués fer això...", bajanades. - em mira seriosa - Et diré una cosa, l'única diferència entre aquestes persones i jo és que jo he pres la decisió.

Es reclina a la cadira i es mira el foc. S'aixeca i hi posa una altra branca. Es torna a asseure.

- Perquè està clar que hi ha moments més adients que d'altres, que tothom té situacions diferents i que cadascú està fet d'una determinada pasta. Però tampoc és que jo ho tingués gaire més fàcil que els meus amics per venir aquí. - s'inclina endavant i es mossega una ungla - Jo també he hagut de deixar coses enrere, també he hagut de renunciar a aconseguir alguns objectius, també m'ha costat prendre aquesta decisió.

S'anima amb la emoció, un somriure es dibuixa a la seva cara i la mirada li brilla, potser és el reflex del foc.

- Però és el meu projecte, i per dur-lo a terme, doncs cal prendre decisions. Cal que prengui decisions! I no sé si a tu t'ha passat, però prendre aquesta decisió de deixar feina, estudis, parella, amics... per una mena de somni que no saps ni on et duu, ni com t'anirà, ni si et sortirà bé... que no saps res de res, doncs prendre aquesta decisió, dic, per a mi ha estat com una mena de salt al buit.

Ens mirem i li torno el somriure.

- I de moment, estic contenta d'haver-me decidit. De moment em va molt bé.

La tempesta llunyana encara s'ha allunyat més. Els sons dels animals ara són més propers. I les estrelles, estrelles com no he vist mai a la Vella Europa, cobreixen l'espai, com si d'un mantell de seda es tractés. Petites, enormes, infinites, properes, inabastables.

Penso en les paraules de la Mélany, i recordo el meu propi procés. Com els esdeveniments, des que vaig néixer, les decisions que he pres, les moltes errades que he fet a la meva vida, els encerts també, com tota aquesta cadena de fets que no s'entenen gaire, d'alguna manera m'han dut fins aquí. Recordo el somni del viatge, el cuc que es desperta, la llavor que sembla que vol germinar, fins el moment d'haver de comprar els bitllets d'avió, amb el ratolí tremolós entre les mans i aquell clic etern i que mai no arriba. I després els esdeveniments que es precipiten, una cosa et duu a una altra i ja t'hi trobes, ja estàs fent el que has de fer.

I sabeu què? Doncs que no n'hi ha per tant. Al cap i a la fi, com un amic em va dir una vegada "per saber si una decisió és correcta o no, el que has de fer és prendre-la".



I ara som aquí, vivint la Nostra Pròpia Aventura, com deien els llibres aquells de quan érem petits. Vivint d'una manera que no coneixíem, i que ni tan sols podíem imaginar. Vivint cada dia, i cada emoció, veient sortir els sol i anar-se'n. Cada dia diferent, cada dia desconegut, cada dia una sorpresa i una aventura. Qui ho hauria dit que això era possible!!

Com deia aquell altre savi... "quan hagis d'escollir entre dos camins, pregunta't quin d'ells té cor. Qui escull el camí del cor no s'equivoca mai"

Caçadors / recol·lectors; bush tucker aplicat (i II)

I l'altra història sobre el bush tucker aplicat que havia promès. Aquesta és apta per a tots els públics.

Austràlia és una destinació pràcticament verge pel que fa a viatgers peninsulars. Catalans, pocs. Espanyols, gairebé cap. I així com la cultura Italiana s'obre pas allà on va, els Grecs deixen empremta i mantenen la llengua i les arrels i munten negocis, els francesos tenen la fama que els precedeix i els alemanys ocupen posicions de responsabilitat a tot arreu, de la cultura hispana poc se'n coneix.

Val a dir que a Melbourne i Sydney si que s'aprecia que hi ha un augment de la presència de restaurants d'estil espanyol. El que més es porta, en aquest estil és, com no, les Tapes. Hi ha força locals que ofereixen tapes i d'altres varietats, truita de patates i demés. També sangria. El que crida més l'atenció, però, és la cadena de xurreries San Churro. I per descomptat paella, potser el producte més exportable i exportat.

5 de Març de 2011

La ruta ens havia dut al Promontory Wilson National Park, un parc natural espectacular i salvatge. Amb boscos que s'extenien fins a la mateixa línia de la costa, rius d'aigua marro que desembocaven a la platja, animals per tot arreu, excursions meravelloses i una de les postes de Sol més espectaculars de tot el viatge.

Acampats prop de la platja vam descobrir una zona molt rica en shells, closques i cargols de tots colors. Una cosa preciosa i espectacular. Calia passejar i anar ficant la mà per grutes i treure les cargolines més curioses, vermelles, verdes, com un taulell d'escacs, brillants com l'òpal... I entre mig d'aquell espectacle, vam descobrir que hi havia infinitat d'exemplars de Patella Vulgata (més conegudes com a lapes). Així doncs, el sopar va ser Macaronni Lapino, sofregidet de ceba, tomàquet i delicioses lapes fresques. El que va costar caçar-les no us ho explico.

L'endemà ens vam moure de zona, volíem visitar la part nord del Parc. La Mélany i jo aquell dia ens havíem tirat els plats pel cap de bon matí. No sé què va passar però era un dia d'aquests que hi havia trons i tempestes. Després de tantes hores de convivència durant tants mesos en un espai reduït i amb les comoditats mínimes (gaudint això sí, del millors paisatges i natura que es puguin somiar) les picabaralles eren normals, tot i que no previsibles. M'imaginava els astronautes, compartint mesos i mesos dins la nau espacial Ben bé que cal un determinat caràcter i un equip ben avingut. La Mélany i jo, com a bons backpackers, ho érem. Ara, el dia que hi havia Troia, ens enviàvem a la merda sense cap mena de contemplació.

Hauríem caminat uns 6km pràcticament en silenci, i vam arribar a una zona pantanosa. La marea pujava i baixava i donava a la vegetació aquella pinta tan característica. Vam aturar-nos i cadascú va anar pel seu compte a gaudir de la platja. Voltant per unes roques recordava com i per què era allà. Què m'havia dut fins aquí en el transcurs dels mesos, i per tot el que havia hagut de passar.

Sens dubte l'aventura havia estat espectacular fins el moment, superant totes les meves expectatives. Això era clar. Recordava Japó amb una malenconia curiosa, allà, tot i estar envoltat de milions de persones estava sol. Aquí, tot i estar en una de les zones més despoblades del planeta, sempre tenia la companyia de la Mélany. I tot i això no podia decidir ni acabar d'entendre què era la solitud, ni què era el que la creava. Recordava també les setmanes que havia creuat el continent en solitari, i els milers de quilòmetres que vaig fer en silenci, sense poder comptar amb el suport de ningú quan les coses es complicaven.

Aquest fil argumental m'ocupava i em distreia, no en treia cap idea clara. Anava i venia, sense trobar lògica a res, sense saber què estava pensant. Com si es tractés talment d'un koan zen.

Passejant passejant per les roques de sobte vaig veure-les d'una altra manera. No només eren roques, hi havia espais entre les roques, hi havia corrents, hi havia energies, hi havia dinàmiques entre elles. Roques que tocaven altres roques, roques aïllades, roques grans, roques petites. Vaig agafar una branca i em vaig posar a fer voltes al conjunt de roques, fins que vaig haver dibuixat aquelles relacions i energies, que hi eren però que em costava veure. El resultat va ser unes línies a l'estil dels jardins zen Japonesos.


Cofoi com estava després d'haver acabat el dibuix, vaig seure a les roques per observar-ho. Però no vaig tenir ni temps per a l'orgull o l'auto-satisfacció, perquè la marea pujava ràpida, i en un tres i no res va demostrar que, per molt zen que fos, el jardí no estava pas exclòs de la impermanència. Gran lliçó, gràcies. (però per sort les càmeres fotogràfiques allarguen una mica més la il·lusió de la estabilitat hehehe)

I com que m'havia posat de més bon humor vaig cridar la Mélany perquè veiés com les roques tenien forma de Jardí Zen. Ella va fer un "això ho has fet tu? mola!" i tot seguit va mirar al terra i va dir "guaita què hi ha! cloïsses!". I com que ja ens havíem menjat un cangur, la cosa no semblava tan complicada.



Vam omplir una bossa de cloïsses, tot i que deurien dur unes 8 hores fora de l'aigua amb un sol de justícia. Vam pregar per tal que estiguessin bé i vam continuar, més amics, l'excursió. Pujar i baixar cims amb les cloïsses a l'esquena i finalment arribar al pàrking.

No em va costar massa decidir què fer-ne. Cassoles, arròs, verduretes i paciència. I en una estona vaig tenir a punt la primera Bush-paella.



I ja sabem que la panxa buida és una de les principals causes de mal humor i discussions, així que un cop ben tips, la discòrdia del matí va quedar oblidada i ens en vam anar a veure koales, serps, wombats, onades trencadisses i australians fent botellón al parc natural.

Que vagi de gust!!

Vida salvatge: bush tucker aplicat

ATENCIÓ: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels lectors més aprensius, vegetarians puristes, defensors dels animals, llepafils, morros fins, persones impressionables i urbanites no acostumats a la vida al camp. Procediu "at your own risk" tal i com diuen a Austràlia.

Després de l'anterior entrada sobre el bush tucker, em sembla que us interessarà llegir un parell d'històries. Una va passar a les platges meridionals, l'altra a l'interior del vermell contintent.

4 de Febrer de 2011


Després de deixar enrere amb el cor encongit la majestuosa roca d'Uluru la carretera ens duia refent els nostres passos durant dos-cents quilòmetres. El Sol anava baixant poc a poc a la nostra esquena, i pel retrovisor els colors anaven canviant, il·luminant l'outback, com sempre, amb serenor silenciosa. A mig camí una desviació ens prometia la vista d'una muntanya enorme i desconeguda, que moltes vegades es confon amb Uluru.

Després de 20km per una pista de terra, va ser obvi que no ens aproparíem gens més a aquesta roca sense nom i vam tornar enrere. Les vistes eren magnífiques, i un podria haver anat i tornat deu vegades gaudint-ne sense cansar-se. La furgoneta, però, no agraïa tant els sots, pedres i derrapades.


La conversa era escassa, Uluru encara era al cap, els colors de la tarda eren massa bonics i la millor opció era escoltar el que la Terra havia de dir. De tant en quant la Mélany i jo creuàvem alguna paraula, recordàvem coses d'Uluru i els seus habitants, del bush tucker... "si atropellem un cangur ens els mengem?" vaig preguntar rient. Ens vam mirar uns instants i amb la innocència del viatger i animats per tot el que havíem après vam dir "ok! fet!"

Els impactes amb vida salvatge per les carreteres australianes són força habituals. Cangurs, vaques, emus, ovelles, cavalls, camells, koales, wombats, goanes... tot això i més es pot trobar a la carretera. Al voral sempre es veuen cadàvers de cangurs i vaques, principalment, que els Road Trains (camions amb fins a 4 remolcs, que creuen les carreteres a tota velocitat) van deixant al seu pas.

Havia tingut ja la mala experiència d'haver xafat un parell de cangurs fins al moment; un a la carretera de Kalbarri, de nit, i un altre al parc nacional de Cape Range National Park. Els cangurs surten a l'alba i quan el Sol es pon, i es passegen prop de la carretera. Quan veuen els llums del cotxe, de vegades es desorienten i creuen tot d'una. Evitar l'impacte és força complicat, i de fet, una de les primeres lliçons de conducció és aprendre a continuar recte si es creua un animal. Molta gent ha mort provant d'esquivar una bestiola, un mal cop de volant que et treu de la carretera.

Uns quilòmetres més enllà, havent deixat Uluru i la muntanya misteriosa enrera, hi havia la desviació que era el primer punt de ruta d'aquell dia. Un cop allà, a l'única cruïlla en hores i hores, vam girar a l'esquerra, cap al nord, direcció a Kings Canyon. El dia davallava, i segons el Camps3, el mapa no actualitzat (ja van per la versió 6) de carreteres, càmpings gratis i llocs on passar la nit no indicava cap parada pròxima. Hauríem de conduir de nit una estona.


Avançàvem sense problema per la carretera que havia enfosquit tot d'una. Una carretera solitària, com totes les de l'outback, i més de nit. Havia plogut en algun moment i es notava la fresca i la humitat. Una estona després van començar a aparèixer els reflexes brillants dels ulls dels cangurs a la banda esquerra de la carretera, vaig apartar-me una mica i vaig decidir conduir enganxat a la línia del mig de la carretera, per tenir més marge de maniobra. Però tot d'una i sense avisar un cangur de mig metre va sortir corrent de la banda dreta i es va llençar contra el cotxe. El vaig atropellar amb les dues rodes del costat dret del cotxe sense tenir ni temps de pensar allò de "no intentis esquivar-lo". Havia aparegut increïblement ràpid.

"Fucking hell!" vaig deixar anar.

Vam aturar la furgoneta uns metres més enllà i ens vam mirar fixament, la Mélany i jo. "I ara què? ens mengem aquest cangur? Havíem dit que ho faríem si això passava". Escenes escabroses van passar pels nostres cervells, el riure, el dubte, la tristor d'haver mort la pobre bestiola. Però per dur que pogués ser, es va produir allò que de vegades passa per aquests Mons de Déu. Vaig sentir que les coses passaven per alguna raó, encara que se m'escapés del tot, vaig sentir el pes de la pròpia responsabilitat, quan s'ha triat un camí a consciència cal seguir-lo encara que faci pujada. L'emoció de la oportunitat, del misteri, d'allò que no esperem. Del que tren que passa una vegada i no s'espera. No hi havia més dubte, recolliríem el cangur i ens el menjaríem. De fet, era el millor que podíem fer, si més no la mort de l'animal no hauria estat en va.

Mitja volta amb els nervis a cent. El cangur estirat al mig de la carretera, encara agonitzant, va fer un parell d'espasmes i va morir. Només tenia una ferida en una de les potes, però segur que el cop havia estat molt fort. La Mélany estava histèrica i jo tampoc no les tenia totes. Vaig fer el cor fort i vaig agafar el cangur per les potes, resant per tal que estigués mort del tot. Vam posar-lo en una bossa de plàstic per no tacar res amb sang i el vam carregar a la furgoneta.


La discussió de què fer va ser llarga i tensa. Teníem clar quin era el procediment tradicional per a cuinar-lo. Primer de tot l'havíem d'esbudellar. Una incisió des de la part baixa del ventre fins a mitja panxa, treure les vísceres i buidar-lo bé. Els aborígens aprofiten totes les parts, guarden els budells per fer-ne fils resistents. Després s'hauria de fer un foc ben fort, cremar el cangur estirant-lo sobre del foc i després fer un forat, omplir-lo de brases, estirar-hi el cangur a sobre, més brases i colgar-lo amb terra, i deixar-lo durant una hora aproximadament.

Desgraciadament no teníem temps per fer-ho amb aquest mètode. Era negra nit, no teníem fusta per fer un foc tan gran i recollir-la i fer el forat a terra seria una feinada en aquests moments. D'altra banda, no podíem esperar a l'endemà per fer-lo, de ben segur que es podriria. Després de moltes raons i dubtes, vam decidir que en tallaríem els trossos que haguéssim de menjar i ho cuinaríem a la paella, com si fos un bistec normal i corrent.


Per fer una història llarga, sanguinolenta i complicada curta, us diré que vaig desenfundar la navalla d'acer de Toledo i la vaig enfonsar a la panxa de la bèstia. Un cop esbudellat, vaig espellar la cuixa del cangur i em vaig posar a tallar trossos de carn. La cua era molt dura i no feia gens de bona pinta. El terra es va tacar amb sang que queia de la ferida, i centenars de formigues van venir per unir-se al festí.



La feina no va ser ni divertida ni agradable. L'olor de la carn viva, dels budells, dels excrements, la terra molla, la sang... tot es barreja i et fa sentir com un home primitiu. Però de la mateixa manera hi ha un instint, quelcom biològic o genètic que, un cop començat, em feia continuar sense vacil·lar. La navalla tallava amb precisió i els trossos de carn feien prou bona pinta.

Fogonet, rentar la carn, oli, i uns filets de cangur ben frescos. Vam cuinar tota la carn i ens en vam menjar la meitat aquella mateixa nit. El gust era fort, allò era CARN de debò. Per al nostre paladar fi no era un gust fàcil, val a dir. L'endemà, però, vaig cuinar un plat deliciós: Tallarines â l'Australienne o Pâste au Kangaroo. Tallarines amb sofregit de ceba i verduretes, salsa de soja, i trossets petits de carn de cangur, ben fresca.


Desgraciadament no tinc fotografies d'aquest plat, perquè vaig perdre la càmera en un mal dia, setmanes després. Però la Mélany es va llepar els dits, de debò.

Des d'aquí, mil disculpes al pobre cangur. Mai vaig voler matar-te. Ho sento molt. Mil gràcies per l'aliment i l'experiència. Descansa en Pau.

Gastronomia Australiana: Fast Food vs Bush Tucker

Fa uns mesos vaig escriure sobre la cuina japonesa. En aquella ocasió el text anava acompanyat de fotografies , però em temo que aquesta vegada no podrà ser així. Tot i això no vull deixar d’escriure sobre aquest apassionant tema.

La gastronomia australiana d’entrada no brilla com la japonesa, és veritat, però té cops amagats força interessants , i sobretot, si tenim en compte la aboriginal cuisine . Així doncs, per amenitzar l’assumpte anirem als extrems, la cuina britànica a base de fish and chips i fast food, i els aliments de bosc , o el que anomenen bush tucker.

El Fast Food Australià

Per a fer-se una idea de les varietats culinàries del fast food de Down Under cal passejar, primer per les ciutats i segon per les Road Houses, les benzineres multiservei que un troba quan viatja i que venen una mica de tot, des de benzina , és clar, fins a souvenirs barats, passant per menjar i, com no, CD de lo’equivalent australià del Fary.

A les ciutats podem trobar les cadenes típiques, KFC (primera i última vegada a la meva vida), McDonalds, i en comptes de Burger King, aquí es diu Hungry Jacks.

A les RoadHouses és on descobrim la veritable essència australiana : chicko Roll, chicken cheese sausage, dim sim i tota una varietat de menjars greixosos a base de fritanga, formatge i carn indiferenciada. Les típiques marranades que vénen de gust de vegades i que es mengen amb gana caníbal.

Pizzes , hamburgueses, carnades i barbacoes diverses estan a l’ordre del dia i es cuinen amb la gracia i perfecció que toca. Racions enormes, com ha de ser.

Cal destacar que per tot el país, des del desert fins a la platja passant pels parcs nacionals es poden trobar barbacoes elèctriques o de gas per tal que els campistes puguin preparar les salsitxes parrilleres, com deia aquell. I aquestes barbacoes tenen la capacitat d’emetre un aroma particular tan bon punt les encens, des del primer segon. Una olor que sempre és la mateixa i no depèn de si hi ha menjar o no a la graella, o de si són salsitxes, hamburgueses o bistecs de cangur. Es l’olor de barbacoa.

El Bush Tucker Aborigen

L’altra cara de la moneda és el bush tucker, aliments tradicionals que els aborígens han trobat des de fa milers d’anys al bush. Hi ha animals, plantes, arrels, llavors, escorces… a saber :

Kangaroo : com no, la carn per antonomàsia. Es cuina sencer, esbudellat ; en un forat ; colgat de brases i terra.

Goana : llangardaixos grossos en les seves diverses varietats, des del mitjanet fins al perentie de 2 metres. Es cuina de forma semblant al cangur, i si hi ha sort i l’exemalar es femella i té ous a l’interior, millor que millor.

Honey Ants (formigues de mel): Són unes formigues que s'amaguen metre i mig sota terra. A l'abdomen tenen una bossa enorme plena de nèctar, que serveix d'aliment a la col·lònia en temps de fam. Entretant les obreres treballen per mantenir les formigues de mel ben tipes i grosses. S'excava, es recullen i es mengen com si fossin pipes dolces, s'agafa la formiga pel cap i es xucla l'abdomen.

Emú: aquest ocellot enorme també es pot menjar, si un és capaç de caçar-lo.

Vegetals del bosc: tot el que es pugui menjar i sigui bo. Llavors, fruits i vegetals. Quadong, figues del bush, olives del bush, tomàquets del bush... i una infinitat de plantes amb noms estranys i per conèixer.

La recol·lecció, preparació i manera de menjar són força elaborades. És una cuina realment treballada, i que té en compte (per necessitat, és clar) els aliments de temporada. La varietat és extrema i les formes de preparació de cada vegetal és específica, pel que el tema és molt extens.

I d'altra banda, com que Austràlia és un país amb una varietat ètnica i cultural impressionant, es pot trobar qualsevol tipus de gastronomia del sud est asiàtic, de la Xina, del Japó, Malàisia... i els supermercats i mercats estan plens d'ingredients diversos per triar i remenar. El que no es cuina quelcom de saborós és perquè no vol.

Però no puc acabar aquesta entrada sense parlar de la BASE de la cultura gastronòmica australiana. El Vegemite. Un extracte de llevat, d'un color marró fosc, una olor penetrant i un gust fort i salat. El món es divideix entre dos tipus de persones: els que els encanta el Vegemite i els que encara no l'han provat prou.

Salut i bon profit!

Traducció, traducción, translation

Hola,
he estat repassant la ortografia de totes les entrades del blog. Així l'eina de traducció funcionarà força millor. Segur que n'ha quedat alguna, però espero que no siguin massa ofensives.
uina sensació rellegir el que ha estat aquest viatge, quin munt d'emocions que encara no puc ordenar que es desperten i es remouen. Olors, colors, alegries i tristeses, enyor i joia.
Gràcies per acompanyar-me, és un plaer!


Hi,
I have been reviewing the spelling of all blog entries. Thus the translation tool will work much better. Sure there are still some mistakes, but hopefully not too offensive.
What an strange feeling has been feeling rereading this trip, llots of emotions that awake and that i can't still organize. Smells, colors, joys and sorrows, longing and joy.
Thanks for joining me, it's a pleasure!

Hola,
he estado revisando la otrografia de todas las entradas del blog, de esta manera la herramienta de traducción funcionará mucho mejor. Seguro que todavía ha quedado alguna, pero espero que no sean demasiado ofensivas.
Que sensación releer lo que ha sido este viaje, que montón de emociones que aún no he podido ordenar que se despiertan y se remueven. Olores, colores, alegrías y tristezas, añoranza y dicha.
Gracias por acompañarme, es un placer!

Ω

Set mesos fora de casa, quatre mesos vivint i dormint en una furgoneta, incontables dies veient com el sol es pon per sortir l'endemà, més de 22.000Km recoreguts per tota mena de carreteres, amics que es troben i que es deixen pel camí, alegries, tristors, solitud, benestar, reflexió, rauxa, pors i empenta, enyor i independència... Això i molt més he anat trobant pel Camí.

I ara tot això ja és passat i és moment de tornar, de passar a una altra cosa, d'entregar-me a nous reptes, noves aventures que de ben segur seran molt diferents d'aquesta.

De poc serveix que expliqui el que ha estat aquest viatge, perquè és complicat transmetre una experiència personal. Tot el que puc dir és que ha esta bonic. El que he fet ha estat i serà sempre bonic. Ha estat autèntic, he estat autèntic amb mi mateix. M'hi he entregat a fons i he donat tot el que he pogut, i he rebut en igual mesura.

El que comença com una llavor, creix i pren forma i es transforma en el rampell de veure món. I el viatge que té uns plans diferents que un mateix, els camins que són insondables, i l'experiència que evoluciona per si mateixa i que m'ha dut a paratges inesperats.

Casa meva han estat les carreteres solitàries, les àrees de descans, els parcs nacionals, els arbres, els llacs, les platges desertes, l'àrid outback, l'enrevessat bush. Els companys sempre presents els elements despietats, el vent de la costa oest, el Sol que crema, les pluges tropicals, el fred del sud. L'experiència ha estat la natura, les gorges profundes, les platges paradisíaques, els boscos densos, les planes infinites, els coralls i els taurons, els cangurs i els possums, els emus i els cocodrils, el foc al capvespre, les caminades per racons secrets, les onades perfectes. Els amics a la ciutat, tota la colla de Fremantle als que tan agraït estic per haver-me acollit i fer-me part de la seva família, mon cosí Oriol en particular, que ha estat suport i mentor en aquestes terres, la meva companya de viatge Mélany, amb qui he recorregut tants quilòmetres i n'hem passades de tots colors, l'hospitalari Zevic i tants d'altres australians que han obert les portes (i les dutxes) de casa seva per fer més fàcil el viatge.

Milers de gràcies a tots els que, des de la distància i continents diversos, us heu posat en contacte alguna vegada amb mi. Aquests missatges han estat una meravellosa sorpresa, petites coses que han fet canviar un dia difícil o que n'han fet sublim un de magnífic.Moltes gràcies de tot cor.

Aquesta terra m'ha tractat bé, m'ha acollit com a un viatger i m'ha fet de casa, de mestra, d'amiga, de germana gran. M'ha fet créixer, m'ha obligat a empènyer els meus límits més enllà del que és còmode i m'ha ensenyat a mirar el món amb uns altres ulls, a viure de forma més innocent, a estar obert a la sorpresa.

L'aventura a les antípodes arriba a la seva fi, sempre de forma provisional, és clar, doncs han quedat milers de carreteres sense recórrer, paratges per visitar i onades per muntar, i les possibilitats d'explorar aquest continent superen el que es pot fer en una vida.

Seguiu atents al blog, doncs aniré recopilant fotografies i històries poc a poc. Moltes gràcies als que heu anat seguint aquesta aventura, sentir que hi ha gent que et recolza és un regal quan la carretera es fa llarga i feixuga, i compartir l'experiència la fa encara més agradable.

No sé com acabar aquest escrit, no sé si vull fer-ho...

Això s'acaba, sí, però les illes continuen, llunyanes i properes. Sempre hi haurà laberints, amb i sense minotaure, per on perdre's, descobrir, explorar i meravellar-se.


En algun lloc durant aquests mesos vaig llegir una pintada anònima que deia "No deixis que les pors s'interposin en el camí dels teus somnis".

Que així sigui!!

illes i laberints
març de 2011

Esperance

Doncs ja hi soc! Esperance al final. Després de milers de quilometres, carreteres rectes de 146.6Km, sense cap corba, Esperance. No ha estat una travessia de plaer, però el preu no ha estat tan car.

La primera part, a Austràlia Meridional va ser força dura, res de res durant 700Km, i per adobar-ho, pluja i núvols fins on arriba la vista. Després de passar tantes hores en aquella situació de llimb un es comença a preguntar si és el cotxe el que es mou, o és la terra que avança mentre un s'està quiet, o si porta una hora conduint o tres, o si ha fet deu o cent quilòmetres. I tota l'atenció posada en el moment present, que la furgoneta segueixi tirant i no hi hagi sorpreses.

A Eucla, recollida solidària de dues alemanyes que viatjaven amb dos holandesos, però que el cotxe se'ls va aturar al mig del no res, i mai millor dit. Duien tres dies en un poblot de mala mort, amb humitat i pluja i res a fer.

L'entrada a Western Austràlia sembla que profetitzava millors dies i una mica d'esperança. El sol surt i brilla i el paisatge es torna agradable. I quan la guàrdia s'abaixa, pam, un soroll a la part inferior del vehicle que no te gens de bona pinta. El pneumàtic del darrere estripat, premi. Canvi de pneumàtic in situ per un que no esta en les millor condicions del mon i endavant. Per sort aixo no és gaire greu. Arribada a Norseman, omplir el dipòsit i segona sorpresa, el tap del dipòsit de benzina no hi és, ens l'hem deixat 600Km enrere, merda. La documentació gràfica, pròximament.

I ara ja sóc a Esperance, esperant per canviar el pneumàtic i buscar un tap per al dipòsit, i després, via al Cape Legrand National Park per gaudir de la zona, si el temps ho permet, durant un parell o tres de dies, abans d'enfilar la carretera que em durà, aquest cop sí, a l'inici de l'últim final d'aquesta aventura, que ha anat esdevenint cada cop més misteriosa i sorprenent.