Vida salvatge: bush tucker aplicat

ATENCIÓ: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels lectors més aprensius, vegetarians puristes, defensors dels animals, llepafils, morros fins, persones impressionables i urbanites no acostumats a la vida al camp. Procediu "at your own risk" tal i com diuen a Austràlia.

Després de l'anterior entrada sobre el bush tucker, em sembla que us interessarà llegir un parell d'històries. Una va passar a les platges meridionals, l'altra a l'interior del vermell contintent.

4 de Febrer de 2011


Després de deixar enrere amb el cor encongit la majestuosa roca d'Uluru la carretera ens duia refent els nostres passos durant dos-cents quilòmetres. El Sol anava baixant poc a poc a la nostra esquena, i pel retrovisor els colors anaven canviant, il·luminant l'outback, com sempre, amb serenor silenciosa. A mig camí una desviació ens prometia la vista d'una muntanya enorme i desconeguda, que moltes vegades es confon amb Uluru.

Després de 20km per una pista de terra, va ser obvi que no ens aproparíem gens més a aquesta roca sense nom i vam tornar enrere. Les vistes eren magnífiques, i un podria haver anat i tornat deu vegades gaudint-ne sense cansar-se. La furgoneta, però, no agraïa tant els sots, pedres i derrapades.


La conversa era escassa, Uluru encara era al cap, els colors de la tarda eren massa bonics i la millor opció era escoltar el que la Terra havia de dir. De tant en quant la Mélany i jo creuàvem alguna paraula, recordàvem coses d'Uluru i els seus habitants, del bush tucker... "si atropellem un cangur ens els mengem?" vaig preguntar rient. Ens vam mirar uns instants i amb la innocència del viatger i animats per tot el que havíem après vam dir "ok! fet!"

Els impactes amb vida salvatge per les carreteres australianes són força habituals. Cangurs, vaques, emus, ovelles, cavalls, camells, koales, wombats, goanes... tot això i més es pot trobar a la carretera. Al voral sempre es veuen cadàvers de cangurs i vaques, principalment, que els Road Trains (camions amb fins a 4 remolcs, que creuen les carreteres a tota velocitat) van deixant al seu pas.

Havia tingut ja la mala experiència d'haver xafat un parell de cangurs fins al moment; un a la carretera de Kalbarri, de nit, i un altre al parc nacional de Cape Range National Park. Els cangurs surten a l'alba i quan el Sol es pon, i es passegen prop de la carretera. Quan veuen els llums del cotxe, de vegades es desorienten i creuen tot d'una. Evitar l'impacte és força complicat, i de fet, una de les primeres lliçons de conducció és aprendre a continuar recte si es creua un animal. Molta gent ha mort provant d'esquivar una bestiola, un mal cop de volant que et treu de la carretera.

Uns quilòmetres més enllà, havent deixat Uluru i la muntanya misteriosa enrera, hi havia la desviació que era el primer punt de ruta d'aquell dia. Un cop allà, a l'única cruïlla en hores i hores, vam girar a l'esquerra, cap al nord, direcció a Kings Canyon. El dia davallava, i segons el Camps3, el mapa no actualitzat (ja van per la versió 6) de carreteres, càmpings gratis i llocs on passar la nit no indicava cap parada pròxima. Hauríem de conduir de nit una estona.


Avançàvem sense problema per la carretera que havia enfosquit tot d'una. Una carretera solitària, com totes les de l'outback, i més de nit. Havia plogut en algun moment i es notava la fresca i la humitat. Una estona després van començar a aparèixer els reflexes brillants dels ulls dels cangurs a la banda esquerra de la carretera, vaig apartar-me una mica i vaig decidir conduir enganxat a la línia del mig de la carretera, per tenir més marge de maniobra. Però tot d'una i sense avisar un cangur de mig metre va sortir corrent de la banda dreta i es va llençar contra el cotxe. El vaig atropellar amb les dues rodes del costat dret del cotxe sense tenir ni temps de pensar allò de "no intentis esquivar-lo". Havia aparegut increïblement ràpid.

"Fucking hell!" vaig deixar anar.

Vam aturar la furgoneta uns metres més enllà i ens vam mirar fixament, la Mélany i jo. "I ara què? ens mengem aquest cangur? Havíem dit que ho faríem si això passava". Escenes escabroses van passar pels nostres cervells, el riure, el dubte, la tristor d'haver mort la pobre bestiola. Però per dur que pogués ser, es va produir allò que de vegades passa per aquests Mons de Déu. Vaig sentir que les coses passaven per alguna raó, encara que se m'escapés del tot, vaig sentir el pes de la pròpia responsabilitat, quan s'ha triat un camí a consciència cal seguir-lo encara que faci pujada. L'emoció de la oportunitat, del misteri, d'allò que no esperem. Del que tren que passa una vegada i no s'espera. No hi havia més dubte, recolliríem el cangur i ens el menjaríem. De fet, era el millor que podíem fer, si més no la mort de l'animal no hauria estat en va.

Mitja volta amb els nervis a cent. El cangur estirat al mig de la carretera, encara agonitzant, va fer un parell d'espasmes i va morir. Només tenia una ferida en una de les potes, però segur que el cop havia estat molt fort. La Mélany estava histèrica i jo tampoc no les tenia totes. Vaig fer el cor fort i vaig agafar el cangur per les potes, resant per tal que estigués mort del tot. Vam posar-lo en una bossa de plàstic per no tacar res amb sang i el vam carregar a la furgoneta.


La discussió de què fer va ser llarga i tensa. Teníem clar quin era el procediment tradicional per a cuinar-lo. Primer de tot l'havíem d'esbudellar. Una incisió des de la part baixa del ventre fins a mitja panxa, treure les vísceres i buidar-lo bé. Els aborígens aprofiten totes les parts, guarden els budells per fer-ne fils resistents. Després s'hauria de fer un foc ben fort, cremar el cangur estirant-lo sobre del foc i després fer un forat, omplir-lo de brases, estirar-hi el cangur a sobre, més brases i colgar-lo amb terra, i deixar-lo durant una hora aproximadament.

Desgraciadament no teníem temps per fer-ho amb aquest mètode. Era negra nit, no teníem fusta per fer un foc tan gran i recollir-la i fer el forat a terra seria una feinada en aquests moments. D'altra banda, no podíem esperar a l'endemà per fer-lo, de ben segur que es podriria. Després de moltes raons i dubtes, vam decidir que en tallaríem els trossos que haguéssim de menjar i ho cuinaríem a la paella, com si fos un bistec normal i corrent.


Per fer una història llarga, sanguinolenta i complicada curta, us diré que vaig desenfundar la navalla d'acer de Toledo i la vaig enfonsar a la panxa de la bèstia. Un cop esbudellat, vaig espellar la cuixa del cangur i em vaig posar a tallar trossos de carn. La cua era molt dura i no feia gens de bona pinta. El terra es va tacar amb sang que queia de la ferida, i centenars de formigues van venir per unir-se al festí.



La feina no va ser ni divertida ni agradable. L'olor de la carn viva, dels budells, dels excrements, la terra molla, la sang... tot es barreja i et fa sentir com un home primitiu. Però de la mateixa manera hi ha un instint, quelcom biològic o genètic que, un cop començat, em feia continuar sense vacil·lar. La navalla tallava amb precisió i els trossos de carn feien prou bona pinta.

Fogonet, rentar la carn, oli, i uns filets de cangur ben frescos. Vam cuinar tota la carn i ens en vam menjar la meitat aquella mateixa nit. El gust era fort, allò era CARN de debò. Per al nostre paladar fi no era un gust fàcil, val a dir. L'endemà, però, vaig cuinar un plat deliciós: Tallarines â l'Australienne o Pâste au Kangaroo. Tallarines amb sofregit de ceba i verduretes, salsa de soja, i trossets petits de carn de cangur, ben fresca.


Desgraciadament no tinc fotografies d'aquest plat, perquè vaig perdre la càmera en un mal dia, setmanes després. Però la Mélany es va llepar els dits, de debò.

Des d'aquí, mil disculpes al pobre cangur. Mai vaig voler matar-te. Ho sento molt. Mil gràcies per l'aliment i l'experiència. Descansa en Pau.