Ω

Set mesos fora de casa, quatre mesos vivint i dormint en una furgoneta, incontables dies veient com el sol es pon per sortir l'endemà, més de 22.000Km recoreguts per tota mena de carreteres, amics que es troben i que es deixen pel camí, alegries, tristors, solitud, benestar, reflexió, rauxa, pors i empenta, enyor i independència... Això i molt més he anat trobant pel Camí.

I ara tot això ja és passat i és moment de tornar, de passar a una altra cosa, d'entregar-me a nous reptes, noves aventures que de ben segur seran molt diferents d'aquesta.

De poc serveix que expliqui el que ha estat aquest viatge, perquè és complicat transmetre una experiència personal. Tot el que puc dir és que ha esta bonic. El que he fet ha estat i serà sempre bonic. Ha estat autèntic, he estat autèntic amb mi mateix. M'hi he entregat a fons i he donat tot el que he pogut, i he rebut en igual mesura.

El que comença com una llavor, creix i pren forma i es transforma en el rampell de veure món. I el viatge que té uns plans diferents que un mateix, els camins que són insondables, i l'experiència que evoluciona per si mateixa i que m'ha dut a paratges inesperats.

Casa meva han estat les carreteres solitàries, les àrees de descans, els parcs nacionals, els arbres, els llacs, les platges desertes, l'àrid outback, l'enrevessat bush. Els companys sempre presents els elements despietats, el vent de la costa oest, el Sol que crema, les pluges tropicals, el fred del sud. L'experiència ha estat la natura, les gorges profundes, les platges paradisíaques, els boscos densos, les planes infinites, els coralls i els taurons, els cangurs i els possums, els emus i els cocodrils, el foc al capvespre, les caminades per racons secrets, les onades perfectes. Els amics a la ciutat, tota la colla de Fremantle als que tan agraït estic per haver-me acollit i fer-me part de la seva família, mon cosí Oriol en particular, que ha estat suport i mentor en aquestes terres, la meva companya de viatge Mélany, amb qui he recorregut tants quilòmetres i n'hem passades de tots colors, l'hospitalari Zevic i tants d'altres australians que han obert les portes (i les dutxes) de casa seva per fer més fàcil el viatge.

Milers de gràcies a tots els que, des de la distància i continents diversos, us heu posat en contacte alguna vegada amb mi. Aquests missatges han estat una meravellosa sorpresa, petites coses que han fet canviar un dia difícil o que n'han fet sublim un de magnífic.Moltes gràcies de tot cor.

Aquesta terra m'ha tractat bé, m'ha acollit com a un viatger i m'ha fet de casa, de mestra, d'amiga, de germana gran. M'ha fet créixer, m'ha obligat a empènyer els meus límits més enllà del que és còmode i m'ha ensenyat a mirar el món amb uns altres ulls, a viure de forma més innocent, a estar obert a la sorpresa.

L'aventura a les antípodes arriba a la seva fi, sempre de forma provisional, és clar, doncs han quedat milers de carreteres sense recórrer, paratges per visitar i onades per muntar, i les possibilitats d'explorar aquest continent superen el que es pot fer en una vida.

Seguiu atents al blog, doncs aniré recopilant fotografies i històries poc a poc. Moltes gràcies als que heu anat seguint aquesta aventura, sentir que hi ha gent que et recolza és un regal quan la carretera es fa llarga i feixuga, i compartir l'experiència la fa encara més agradable.

No sé com acabar aquest escrit, no sé si vull fer-ho...

Això s'acaba, sí, però les illes continuen, llunyanes i properes. Sempre hi haurà laberints, amb i sense minotaure, per on perdre's, descobrir, explorar i meravellar-se.


En algun lloc durant aquests mesos vaig llegir una pintada anònima que deia "No deixis que les pors s'interposin en el camí dels teus somnis".

Que així sigui!!

illes i laberints
març de 2011