Esperance

Doncs ja hi soc! Esperance al final. Després de milers de quilometres, carreteres rectes de 146.6Km, sense cap corba, Esperance. No ha estat una travessia de plaer, però el preu no ha estat tan car.

La primera part, a Austràlia Meridional va ser força dura, res de res durant 700Km, i per adobar-ho, pluja i núvols fins on arriba la vista. Després de passar tantes hores en aquella situació de llimb un es comença a preguntar si és el cotxe el que es mou, o és la terra que avança mentre un s'està quiet, o si porta una hora conduint o tres, o si ha fet deu o cent quilòmetres. I tota l'atenció posada en el moment present, que la furgoneta segueixi tirant i no hi hagi sorpreses.

A Eucla, recollida solidària de dues alemanyes que viatjaven amb dos holandesos, però que el cotxe se'ls va aturar al mig del no res, i mai millor dit. Duien tres dies en un poblot de mala mort, amb humitat i pluja i res a fer.

L'entrada a Western Austràlia sembla que profetitzava millors dies i una mica d'esperança. El sol surt i brilla i el paisatge es torna agradable. I quan la guàrdia s'abaixa, pam, un soroll a la part inferior del vehicle que no te gens de bona pinta. El pneumàtic del darrere estripat, premi. Canvi de pneumàtic in situ per un que no esta en les millor condicions del mon i endavant. Per sort aixo no és gaire greu. Arribada a Norseman, omplir el dipòsit i segona sorpresa, el tap del dipòsit de benzina no hi és, ens l'hem deixat 600Km enrere, merda. La documentació gràfica, pròximament.

I ara ja sóc a Esperance, esperant per canviar el pneumàtic i buscar un tap per al dipòsit, i després, via al Cape Legrand National Park per gaudir de la zona, si el temps ho permet, durant un parell o tres de dies, abans d'enfilar la carretera que em durà, aquest cop sí, a l'inici de l'últim final d'aquesta aventura, que ha anat esdevenint cada cop més misteriosa i sorprenent.