L'aventura en solitari va començar gas a fons.
Vaig despertar-me amb una pluja torrencial, i vaig provar d'anar al centre per avituallar-me, abans de començar a fer ruta. Al segon intent la furgoneta va arrencar, i un cop superada la calada de rigor després de tants dies de no circular, em vaig endinsar en el trànsit de Darwin. Val a dir que hi havia molt de trànsit, i estava plovent d'una manera terrible, com mai no havia vist.
Anava concentrat amb la conducció i amb els nervis, quan de cop i volta la furgoneta va començar a fer uns sorolls estranys, vaig començar a perdre potencia i plof, allà em vaig quedar, enmig de la Stuart Highway.
Ni força per renegar vaig tenir, ni això. Em vaig desesperar fins a l'extrem, pensant què dimonis havia passat. El coi de cotxe no arrencava ni a puntades de peu. Era aviat al mati, a Western Australia encara era negra nit i cap dels meus contactes estaria despert... Total, que una mica més serè després de deu minuts vaig provar d'arrencar el cotxe, i afortunadament aquest cop vaig aconseguir-ho.
Agafant el volant amb tanta forca que gairebé em clavo les ungles a la palma vaig continuar. I En una intersecció després de travessar un bassal considerable, sant tornem-hi. La furgona morta altre cop. Si més no aixi vaig descobrir que era l'aigua, i que hauria d'anar amb compte a partir d'aleshores. Deu minuts més obstaculitzant el trànsit darwinià i en marxa altre cop.
La causa de la pana la vaig descobrir aquella mateixa tarda, quan, i aquesta història la guardo per a un altre dia, em vaig quedar travessat enmig d'un tram de carretera inundada. No només una, sinó en dues ocasions, en les que vaig ser tan afortunat de que un 4x4 em va empènyer enrere, i un segon em va remolcar. Aixi vaig poder arribar a Kakadu, aquest parc nacional tan màgic.
La causa, que no us la he dita, es que es mullen les bugies, o els cables que surten d'elles. S'apaga la xispa i el cotxe s'atura. Però a la meva furgo hi ha uns cables que estan una mica cutres a la part baixa, i molt em temo que son aquests els que causen la fallada tan aviat. Els cotxes normals solen passar sense problemes aquests profunditats. Total, que no puc travessar aigües gaire fondes. Bo saber-ho.
I sobre Kakadu, doncs ja us en parlo un altre dia. I dels dingos que m'acompanyen per la nit, també.
Cap al sud, vaig cap al sud.
Ai, ai , ja et val passejar pel Kakadu en època de pluges i monzons, amb els cocodrils d'aigua dolça i els d'aigua salada esperant viatgers intrèpids.
ReplyDeleteVal a dir que tot allò dels Billabongs ens ha deixat un record inesborrable, pero nen, que som al gener i la colla vàrem veure uns pals llargs, molt llargs on indicava que el nivell de l'aigua podia arribar als 4 metres d'alçada. Quan ets a Austràlia no veus el perill i en tornar a casa ets conscient que, de vegades has fet lo que no tocava. Ves amb compte si us plau.
Lo dels dingos.... al Uluru n'estava ple i avisaven que son molt agressius, s'acosten al home per que volen menjar i ens varen dir que sols marxen si no els en dones. Fan soroll de nit?
Tens fotos per ensenyar als blocaries?
Apa un petò i endavant amb les explicacions que la nostra imaginació fa la resta.
Naaaaaada!! T'havies d'haver comprat un diesel! No bugies=no problem XD
ReplyDeleteIndispensable en qualsevol vehicle: Draps, oli, Cinta americana (Tape) i brides, moltes brides ;)
Pega-li una bona encintada als cables i a correr!
Cuida't!
Eps !! noi , que durarà molt el silenci?
ReplyDeleteVolem pensar que tot va bé i per això volem, volem....., un post nou si us plau, sí, sí un post nou actualitzat i si pot ser llarg i amb fotos millor.
Els amics truquen per saber que passa i jo tans sols els dic que a casa seguim obrin dia si dia també el teu bloc esperant amb il·lusió i fruïció comentaris i vivències.
Apa sense mandra , un peto i un silenci
la mare