Un principi, un final

Tot i que m'ha costat força temps aprendre-ho, tinc per costum, després de moltes ensopegades, no treure conclusions de quelcom que encara no hagi acabat. Així, abans de decidir si una pel·lícula m'agrada o no, espero que s'acabi.

I encara que el meu viatge no s'ha acabat encara, l'etapa a Fremantle sí que toca la seva fi. Per tant em sembla que és un bon moment per fer una recapitulació d'aquestes setmanes passades.

Poc em podria haver imaginat que estaria tan còmode aquí. I poc em podria haver imaginat que persones nascudes i criades a Europa respirarien tan diferent a les antípodes. En aquest sentit la comunitat europea que he conegut aquí ha estat una grata sorpresa. Des del primer dia m'he sentit molt ben acollit, m'han inclòs en els seus plans i ens ho hem passat molt bé junts.

M'ha impressionat la quantitat de coses que es poden fer aquí, en un dels racons més aïllats del planeta. Però sobretot l'empenta de les persones per fer coses, sortir de casa, anar a buscar allò que et ve de gust. Tinc la sensació que aquí hi ha menys mandra, sigui pel que sigui, o potser per necessitat. Hi ha més empenta i més possibilitats de fer coses noves. L'expressió de La Vella Europa no pot ser més certa. És veritat que tenim una cultura mil·lenària, les ciutats són precioses, hi ha art, cultura, cuina, oci, modernor... Però aquí he tingut la sensació d'estar trepitjant territori verge, territori salvatge i inexplorat cada dia. I el que és més, que aquest territori inexplorat és molt més gran del que m'imaginava. Aquí he sentit que hi ha infinites possibilitats, però també he descobert que aquestes possibilitats no es materialitzen soles. Cal aixecar-se i anar a fer-les realitat.

Potser aquesta terra encara permet la sensació de ser pioner, de viure amb un llenç blanc com a futur i de decidir, en la mesura del possible, com s'ha d'anar pintant aquest quadre.

Per això, moltes gràcies a tota la colla pessigolla. Anxo, Míriam, Tatiana, David, Sharon, Pepe, Batet i Susanna, Pep, Thibaut, Sabrina, Cristina, Jason, Marwah, Javi, Manu, Cornelius, Anushka... i tots els que em descuido, que són molts. Moltíssimes gràcies!

Bé, i és clar, tot petit saltamartí sempre necessita algú que li faci les coses fàcils al principi, que li obri les portes i que li ensenyi a caminar per territoris nous. Algú que se l'endugui de viatge o de gresca i el faci espavilar. Moltes gràcies Uri per haver-me acollit tant de temps, per tenir a un okupa a la teva habitació, per haver de canviar plans i canviar-los i pel munt de coses que hem fet i lo bé que ens ho hem passat. Que sapigueu que l'Uri ja és un personatge públic reconegut de Fremantle, i per mèrits propis, si senyor. A fe de Déu que hem rigut com toca. Moltes gràcies Uri, ha estat un plaer!

Demà comença una nova etapa, demà carretera i manta i cap al Nord. La furgoneta semblarà un autobús escolar, o una excursió de "Los hermanos Salesianos", perquè la Mariona, el Jordi, la Mélany i en Marc se'n van a fer kilòmetres, a descobrir llocs bonics, a deixar-se sorprendre, a viure l'aventura i a passar-s'ho bé. Segur que el viatge serà diferent del que esperem, segur que n'hi haurà de tots colors sota el cel estrellat del Sud... i segur que serà memorable.

Senyores i senyors, les claus al contacte i que sonin els motors.