Ω

Set mesos fora de casa, quatre mesos vivint i dormint en una furgoneta, incontables dies veient com el sol es pon per sortir l'endemà, més de 22.000Km recoreguts per tota mena de carreteres, amics que es troben i que es deixen pel camí, alegries, tristors, solitud, benestar, reflexió, rauxa, pors i empenta, enyor i independència... Això i molt més he anat trobant pel Camí.

I ara tot això ja és passat i és moment de tornar, de passar a una altra cosa, d'entregar-me a nous reptes, noves aventures que de ben segur seran molt diferents d'aquesta.

De poc serveix que expliqui el que ha estat aquest viatge, perquè és complicat transmetre una experiència personal. Tot el que puc dir és que ha esta bonic. El que he fet ha estat i serà sempre bonic. Ha estat autèntic, he estat autèntic amb mi mateix. M'hi he entregat a fons i he donat tot el que he pogut, i he rebut en igual mesura.

El que comença com una llavor, creix i pren forma i es transforma en el rampell de veure món. I el viatge que té uns plans diferents que un mateix, els camins que són insondables, i l'experiència que evoluciona per si mateixa i que m'ha dut a paratges inesperats.

Casa meva han estat les carreteres solitàries, les àrees de descans, els parcs nacionals, els arbres, els llacs, les platges desertes, l'àrid outback, l'enrevessat bush. Els companys sempre presents els elements despietats, el vent de la costa oest, el Sol que crema, les pluges tropicals, el fred del sud. L'experiència ha estat la natura, les gorges profundes, les platges paradisíaques, els boscos densos, les planes infinites, els coralls i els taurons, els cangurs i els possums, els emus i els cocodrils, el foc al capvespre, les caminades per racons secrets, les onades perfectes. Els amics a la ciutat, tota la colla de Fremantle als que tan agraït estic per haver-me acollit i fer-me part de la seva família, mon cosí Oriol en particular, que ha estat suport i mentor en aquestes terres, la meva companya de viatge Mélany, amb qui he recorregut tants quilòmetres i n'hem passades de tots colors, l'hospitalari Zevic i tants d'altres australians que han obert les portes (i les dutxes) de casa seva per fer més fàcil el viatge.

Milers de gràcies a tots els que, des de la distància i continents diversos, us heu posat en contacte alguna vegada amb mi. Aquests missatges han estat una meravellosa sorpresa, petites coses que han fet canviar un dia difícil o que n'han fet sublim un de magnífic.Moltes gràcies de tot cor.

Aquesta terra m'ha tractat bé, m'ha acollit com a un viatger i m'ha fet de casa, de mestra, d'amiga, de germana gran. M'ha fet créixer, m'ha obligat a empènyer els meus límits més enllà del que és còmode i m'ha ensenyat a mirar el món amb uns altres ulls, a viure de forma més innocent, a estar obert a la sorpresa.

L'aventura a les antípodes arriba a la seva fi, sempre de forma provisional, és clar, doncs han quedat milers de carreteres sense recórrer, paratges per visitar i onades per muntar, i les possibilitats d'explorar aquest continent superen el que es pot fer en una vida.

Seguiu atents al blog, doncs aniré recopilant fotografies i històries poc a poc. Moltes gràcies als que heu anat seguint aquesta aventura, sentir que hi ha gent que et recolza és un regal quan la carretera es fa llarga i feixuga, i compartir l'experiència la fa encara més agradable.

No sé com acabar aquest escrit, no sé si vull fer-ho...

Això s'acaba, sí, però les illes continuen, llunyanes i properes. Sempre hi haurà laberints, amb i sense minotaure, per on perdre's, descobrir, explorar i meravellar-se.


En algun lloc durant aquests mesos vaig llegir una pintada anònima que deia "No deixis que les pors s'interposin en el camí dels teus somnis".

Que així sigui!!

illes i laberints
març de 2011

Esperance

Doncs ja hi soc! Esperance al final. Després de milers de quilometres, carreteres rectes de 146.6Km, sense cap corba, Esperance. No ha estat una travessia de plaer, però el preu no ha estat tan car.

La primera part, a Austràlia Meridional va ser força dura, res de res durant 700Km, i per adobar-ho, pluja i núvols fins on arriba la vista. Després de passar tantes hores en aquella situació de llimb un es comença a preguntar si és el cotxe el que es mou, o és la terra que avança mentre un s'està quiet, o si porta una hora conduint o tres, o si ha fet deu o cent quilòmetres. I tota l'atenció posada en el moment present, que la furgoneta segueixi tirant i no hi hagi sorpreses.

A Eucla, recollida solidària de dues alemanyes que viatjaven amb dos holandesos, però que el cotxe se'ls va aturar al mig del no res, i mai millor dit. Duien tres dies en un poblot de mala mort, amb humitat i pluja i res a fer.

L'entrada a Western Austràlia sembla que profetitzava millors dies i una mica d'esperança. El sol surt i brilla i el paisatge es torna agradable. I quan la guàrdia s'abaixa, pam, un soroll a la part inferior del vehicle que no te gens de bona pinta. El pneumàtic del darrere estripat, premi. Canvi de pneumàtic in situ per un que no esta en les millor condicions del mon i endavant. Per sort aixo no és gaire greu. Arribada a Norseman, omplir el dipòsit i segona sorpresa, el tap del dipòsit de benzina no hi és, ens l'hem deixat 600Km enrere, merda. La documentació gràfica, pròximament.

I ara ja sóc a Esperance, esperant per canviar el pneumàtic i buscar un tap per al dipòsit, i després, via al Cape Legrand National Park per gaudir de la zona, si el temps ho permet, durant un parell o tres de dies, abans d'enfilar la carretera que em durà, aquest cop sí, a l'inici de l'últim final d'aquesta aventura, que ha anat esdevenint cada cop més misteriosa i sorprenent.

Próxima estación: Esperance

2600Km per endavant i una furgoneta que en ocasions fa aigües. Després de 3 dies d'incertesa i de tots els intents possibles, mecànics aficionats, greix a les mans i la roba, encarem la planúria mes llarga del planeta, un desert de mes de 500Km sense gaire més que serveis bàsics, el Nullarbor, "zero arbres" en llatí. Definitivament no és el lloc més agradable per tenir problemes mecànics.

Moltes històries s'acaben quan el protagonista arriba a la destinació, però el que no expliquen és que el camí de tornar a casa sempre és llarg. En Lluís Llach ho sabia, i molts d'altres també. Si arribo a Perth d'aquí a una setmana, us ho explicaré.

La propera parada no podia ser més paradigmàtica, la bella localitat anomenada Esperance, la terra promesa vora el mar, amb boscos i sorra blanca. I com que Esperance és l'últim que es perd, us escriuré des d'allà. Inshalla'h

9000 paraules

Motxillerisme urbà i la Great Ocean Road

Deixar l’Outback enrere és una sensació curiosa. S’acaba la calor, la pols, les distàncies enormes, l’Austràlia rural i desèrtica, escassament poblada. I entrar a la civilització occidental d’Adelaide, a South Australia, per a seguir cap a Victoria, direcció Melbourne porta, com sempre, noves sorpreses.

I per a un backpacker, o si més no per a mi, resulta molt més àrdua la ciutat que el bush, la civilització que la soledat i la carretera. Conduir amb transit dens, veure més de deu persones juntes, haver de buscar aparcament, navegar en carrers plens com el Portal de l’Àngel… Torneu-me a l’Outback, doneu-me una bona ració de bush. Tant de quilòmetre per les zones remotes (tot i que no tant) del continent m’han convertit en una mena de bushman… adaptar-se a la modernor, de vegades pretensiosa, de la ciutat és una tasca que em costa més que no pas fer servir les latrines dels parcs nacionals o dutxar-me enmig del no res amb una garrafa de 2.4L de suc de taronja Berri reciclada.

No m’havia adonat de com es complica la vida en una ciutat si vius en una furgoneta a l’hora de : cuinar, anar al lavabo, dutxar-se, dormir, aparcar… Com si casa meva estigués, per exemple i amb sort, al bell mig del carrer Enric Granados.

Per sort, la Great Ocean Road és una agradable mescla de bush i civilització, el millor de cada casa, un resum ideal del que es pot trobar a Austràlia : parcs nacionals, boscos tropicals, caminades turístiques, caminades solitàries que són un repte per al mes aventurer, platges desertes, platges plenes de gent guapa, platges on practicar surf fins que els braços ja no t’aixquen i els peus et fan un mal considerable (i perquè la marea puja i les onades s’acaben, que sinó…), postes de sol precioses, natura, viatgers…

La GOR m’ha encantat, una Austràlia diferent , però igualment agradable. El dia que pugui posaré fotos.

Salutacions des de Barcel.. vull dir, des de Melbourne.

Outback Jihad : Uluru

445Km al sud d’Alice Springs, Uluru és el monòlit mes gran del planeta (tot i que a Austràlia Occidental hi ha un tal Mount Augustus que pel que sembla rivalitza amb Uluru) i de ben segur que el símbol més emblemàtic del país del cangur .

Sens dubte que viatjar per l'Outback no ha estat un viatge de plaer absolut . Això de sobreviure dormint a la carretera buscant l’aigua que cal, cuidar la furgoneta, tenir ho tot a punt, i a més, gaudir del viatge, ha estat un esforç més que considerable. Com li diu en Yoda a en Luke Skywalker… « Luke, arrisca el tot pel tot ». Però som animals de costums i el pas més difícil sempre és el primer, després podem avançar i avançar indefinidament. En pocs dies la novetat es transforma en rutina i t’espaviles d’allò més bé, sense haver-te de preocupar massa per la supervivència.

Carretera, calor, aigua gairebé bullint que surt de les aixetes i que es l’únic líquid que beus en tot el dia, mosques infinites, cotxes que vénen, autocars que van, estones de solitud extrema, troballes interessants pel camí…

I finalment veure Uluru aparèixer a l’horitzó, i adonar-se de la meravella d’anar-hi i arribar-hi, des de tan lluny, i de descobrir com els astres s’alineen, sense metàfores. El Sol sortint a la meva esquena, Uluru encenent-se i canviant els colors de forma gairebé imperceptible, però sense pausa, amb aquesta presencia silenciosa que fa emmudir, i la lluna plena com s’alça forta i que resta allà. I un que es pregunta que diantres fem aquí i com és que les coses són com són.
I respostes a la pregunta doncs no n’hi ha. Però d’alguna manera tot té un sentit , i sobretot, és bonic, i és aquí per a què en gaudim. I sentir-se no res davant la Roca, el Sol, la Lluna i les estrelles, i adonar-se que res del que un pugui fer tindrà una transcendència més enllà de la pròpia vida no és cap drama, més aviat et treu un pes de sobre, et posa al teu lloc i t’ensenya que, al cap i a la fi, el que hi ha és el que hi ha, i que no tenim res més que la nostra pròpia vida. I això és molt. Això ho és tot.

Arribar fins a Uluru ha estat verdaderament una Jihad, un esforç personal total, però ha valgut la pena . No em podia haver imaginat mai que les coses anirien d’aquesta manera, i potser això és la clau ; no sabem el que hi ha més enllà en el camí, i l’única manera d’esbrinar-ho és caminant, encara que el paisatge no ens agradi, o faci calor, o estiguem cansats, o tinguem por, o estiguem tan bé que faci mandra seguir.

Sempre hi ha quelcom més enllà : boscos, deserts, parets de roca, gorges profundes, platges paradisíaques, muntanyes enormes, illes i laberints. I més enllà encara hi ha quelcom mes, quelcom que no coneixem, quelcom que és un Misteri. Sempre hi ha quelcom més enllà.

Encara trigaré uns mesos, i el camí serà llarg i de ben segur que amb sorpreses, però ara començo a tornar a Casa.

Outback Jihad: de Darwin a Alice Springs

Travessar amb el camell modern, en furgoneta, l’outback Australià és una experiència, com a mínim.

Des de Darwin amb les pluges tropicals, cap al sud, a Katherine, on comença a canviar el paisatge, i hi ha aquesta mescla de pols i calor de l’outback amb la humitat i la calor del nord. Més quilòmetres cap al sud, per la Stuart Highway, the Explorer’s Way. Daly Waters, i pobles que són roadhouses, benzineres en mig del no res. Poblets de 20 habitants que tenen el privilegi d’aparèixer al mapa, i no només això, sinó que són parades gariebé obligatòries. No crec que a cap altre país del món pugui passar això.

Tennant Creek ,amb tantes coses diverses per veure. Des d’art aborigen, fins a l’antiga estació de telègraf, que de ben segur que meravella a tot teleco amb una mica d’esperit aventurer.

Mes quilòmetres, fins a Alice Springs, parada d’avituallament. L’Outback australià sorprèn. Jo esperava un desert de sorra vermella i res de res més, però aquesta zona semiàrida, de fet, rep més aigua que qualsevol altre desert del món, uns 300mm anuals. Aixo fa que hi hagi un munt de vegetació, tot i que és vegetació adaptada a temperatures extremes. Imagineu, ara a l’estiu, de dia s’arriba a 46 graus. A la nit la temperatura pot baixar fins als 23. A l’hivern, el canvi encara és més extrem, amb mínimes de -8 graus per la nit.

I pensar que hi ha animals que viuen en aquestes condicions, i sobretot, que els aborígens han viscut aquí de forma exitosa des de fa milers d’anys…fa adonar-se de la capacitat dels humans per adaptar-nos a qualsevol situació.

Alice Springs es un oasi enmig d’aquest desert verd i vermell, amb les millors galeries d’art aborigen que he vist fins ara, autentiques obres d’art d’una qualitat espectacular. Feu una ullada al web de la galeria Mbantua (http://www.mbantua.com.au/) , amb obres d’artistes procedents de la comunitat d’Utopia. Senzillament genial.

Benzina, aigua, comprovar la pressió de les rodes ; i cap als McDonnel Ranges , a est i oest d’Alice. Carreteres pedregoses, quilòmetres de unsealed roads (pistes sense asfaltar), que de ben segur que fan les delícies dels aficionats al 4WD, al 4x4, però que amb una furgona del 87 es fan eterns. Excursions i caminades, rutes interrompudes per rius crescuts que cal travessar nedant, postes de Sol d’un rosa fluorescent i històries per a no dormir, literalment, quan la vida salvatge en forma de ratolins decideix entrar a la furgoneta per la nit i passejar-s’hi. El meu amor per la natura va desaparèixer tan bon punt vaig provar de dormir, només per comprovar que l’afició de les bestioles era passejar-se per sobre meu. L’únic en el que podia pensar era en aniquilar aquells bastards.

i continuació cap a Uluru. Carretera, calor, aigua gairebé bullint que surt de les aixetes, mosques infinites… Però aquesta història mereix un capítol a part.