Outback Jihad : Uluru

445Km al sud d’Alice Springs, Uluru és el monòlit mes gran del planeta (tot i que a Austràlia Occidental hi ha un tal Mount Augustus que pel que sembla rivalitza amb Uluru) i de ben segur que el símbol més emblemàtic del país del cangur .

Sens dubte que viatjar per l'Outback no ha estat un viatge de plaer absolut . Això de sobreviure dormint a la carretera buscant l’aigua que cal, cuidar la furgoneta, tenir ho tot a punt, i a més, gaudir del viatge, ha estat un esforç més que considerable. Com li diu en Yoda a en Luke Skywalker… « Luke, arrisca el tot pel tot ». Però som animals de costums i el pas més difícil sempre és el primer, després podem avançar i avançar indefinidament. En pocs dies la novetat es transforma en rutina i t’espaviles d’allò més bé, sense haver-te de preocupar massa per la supervivència.

Carretera, calor, aigua gairebé bullint que surt de les aixetes i que es l’únic líquid que beus en tot el dia, mosques infinites, cotxes que vénen, autocars que van, estones de solitud extrema, troballes interessants pel camí…

I finalment veure Uluru aparèixer a l’horitzó, i adonar-se de la meravella d’anar-hi i arribar-hi, des de tan lluny, i de descobrir com els astres s’alineen, sense metàfores. El Sol sortint a la meva esquena, Uluru encenent-se i canviant els colors de forma gairebé imperceptible, però sense pausa, amb aquesta presencia silenciosa que fa emmudir, i la lluna plena com s’alça forta i que resta allà. I un que es pregunta que diantres fem aquí i com és que les coses són com són.
I respostes a la pregunta doncs no n’hi ha. Però d’alguna manera tot té un sentit , i sobretot, és bonic, i és aquí per a què en gaudim. I sentir-se no res davant la Roca, el Sol, la Lluna i les estrelles, i adonar-se que res del que un pugui fer tindrà una transcendència més enllà de la pròpia vida no és cap drama, més aviat et treu un pes de sobre, et posa al teu lloc i t’ensenya que, al cap i a la fi, el que hi ha és el que hi ha, i que no tenim res més que la nostra pròpia vida. I això és molt. Això ho és tot.

Arribar fins a Uluru ha estat verdaderament una Jihad, un esforç personal total, però ha valgut la pena . No em podia haver imaginat mai que les coses anirien d’aquesta manera, i potser això és la clau ; no sabem el que hi ha més enllà en el camí, i l’única manera d’esbrinar-ho és caminant, encara que el paisatge no ens agradi, o faci calor, o estiguem cansats, o tinguem por, o estiguem tan bé que faci mandra seguir.

Sempre hi ha quelcom més enllà : boscos, deserts, parets de roca, gorges profundes, platges paradisíaques, muntanyes enormes, illes i laberints. I més enllà encara hi ha quelcom mes, quelcom que no coneixem, quelcom que és un Misteri. Sempre hi ha quelcom més enllà.

Encara trigaré uns mesos, i el camí serà llarg i de ben segur que amb sorpreses, però ara començo a tornar a Casa.