Motxillerisme urbà i la Great Ocean Road

Deixar l’Outback enrere és una sensació curiosa. S’acaba la calor, la pols, les distàncies enormes, l’Austràlia rural i desèrtica, escassament poblada. I entrar a la civilització occidental d’Adelaide, a South Australia, per a seguir cap a Victoria, direcció Melbourne porta, com sempre, noves sorpreses.

I per a un backpacker, o si més no per a mi, resulta molt més àrdua la ciutat que el bush, la civilització que la soledat i la carretera. Conduir amb transit dens, veure més de deu persones juntes, haver de buscar aparcament, navegar en carrers plens com el Portal de l’Àngel… Torneu-me a l’Outback, doneu-me una bona ració de bush. Tant de quilòmetre per les zones remotes (tot i que no tant) del continent m’han convertit en una mena de bushman… adaptar-se a la modernor, de vegades pretensiosa, de la ciutat és una tasca que em costa més que no pas fer servir les latrines dels parcs nacionals o dutxar-me enmig del no res amb una garrafa de 2.4L de suc de taronja Berri reciclada.

No m’havia adonat de com es complica la vida en una ciutat si vius en una furgoneta a l’hora de : cuinar, anar al lavabo, dutxar-se, dormir, aparcar… Com si casa meva estigués, per exemple i amb sort, al bell mig del carrer Enric Granados.

Per sort, la Great Ocean Road és una agradable mescla de bush i civilització, el millor de cada casa, un resum ideal del que es pot trobar a Austràlia : parcs nacionals, boscos tropicals, caminades turístiques, caminades solitàries que són un repte per al mes aventurer, platges desertes, platges plenes de gent guapa, platges on practicar surf fins que els braços ja no t’aixquen i els peus et fan un mal considerable (i perquè la marea puja i les onades s’acaben, que sinó…), postes de sol precioses, natura, viatgers…

La GOR m’ha encantat, una Austràlia diferent , però igualment agradable. El dia que pugui posaré fotos.

Salutacions des de Barcel.. vull dir, des de Melbourne.

Outback Jihad : Uluru

445Km al sud d’Alice Springs, Uluru és el monòlit mes gran del planeta (tot i que a Austràlia Occidental hi ha un tal Mount Augustus que pel que sembla rivalitza amb Uluru) i de ben segur que el símbol més emblemàtic del país del cangur .

Sens dubte que viatjar per l'Outback no ha estat un viatge de plaer absolut . Això de sobreviure dormint a la carretera buscant l’aigua que cal, cuidar la furgoneta, tenir ho tot a punt, i a més, gaudir del viatge, ha estat un esforç més que considerable. Com li diu en Yoda a en Luke Skywalker… « Luke, arrisca el tot pel tot ». Però som animals de costums i el pas més difícil sempre és el primer, després podem avançar i avançar indefinidament. En pocs dies la novetat es transforma en rutina i t’espaviles d’allò més bé, sense haver-te de preocupar massa per la supervivència.

Carretera, calor, aigua gairebé bullint que surt de les aixetes i que es l’únic líquid que beus en tot el dia, mosques infinites, cotxes que vénen, autocars que van, estones de solitud extrema, troballes interessants pel camí…

I finalment veure Uluru aparèixer a l’horitzó, i adonar-se de la meravella d’anar-hi i arribar-hi, des de tan lluny, i de descobrir com els astres s’alineen, sense metàfores. El Sol sortint a la meva esquena, Uluru encenent-se i canviant els colors de forma gairebé imperceptible, però sense pausa, amb aquesta presencia silenciosa que fa emmudir, i la lluna plena com s’alça forta i que resta allà. I un que es pregunta que diantres fem aquí i com és que les coses són com són.
I respostes a la pregunta doncs no n’hi ha. Però d’alguna manera tot té un sentit , i sobretot, és bonic, i és aquí per a què en gaudim. I sentir-se no res davant la Roca, el Sol, la Lluna i les estrelles, i adonar-se que res del que un pugui fer tindrà una transcendència més enllà de la pròpia vida no és cap drama, més aviat et treu un pes de sobre, et posa al teu lloc i t’ensenya que, al cap i a la fi, el que hi ha és el que hi ha, i que no tenim res més que la nostra pròpia vida. I això és molt. Això ho és tot.

Arribar fins a Uluru ha estat verdaderament una Jihad, un esforç personal total, però ha valgut la pena . No em podia haver imaginat mai que les coses anirien d’aquesta manera, i potser això és la clau ; no sabem el que hi ha més enllà en el camí, i l’única manera d’esbrinar-ho és caminant, encara que el paisatge no ens agradi, o faci calor, o estiguem cansats, o tinguem por, o estiguem tan bé que faci mandra seguir.

Sempre hi ha quelcom més enllà : boscos, deserts, parets de roca, gorges profundes, platges paradisíaques, muntanyes enormes, illes i laberints. I més enllà encara hi ha quelcom mes, quelcom que no coneixem, quelcom que és un Misteri. Sempre hi ha quelcom més enllà.

Encara trigaré uns mesos, i el camí serà llarg i de ben segur que amb sorpreses, però ara començo a tornar a Casa.

Outback Jihad: de Darwin a Alice Springs

Travessar amb el camell modern, en furgoneta, l’outback Australià és una experiència, com a mínim.

Des de Darwin amb les pluges tropicals, cap al sud, a Katherine, on comença a canviar el paisatge, i hi ha aquesta mescla de pols i calor de l’outback amb la humitat i la calor del nord. Més quilòmetres cap al sud, per la Stuart Highway, the Explorer’s Way. Daly Waters, i pobles que són roadhouses, benzineres en mig del no res. Poblets de 20 habitants que tenen el privilegi d’aparèixer al mapa, i no només això, sinó que són parades gariebé obligatòries. No crec que a cap altre país del món pugui passar això.

Tennant Creek ,amb tantes coses diverses per veure. Des d’art aborigen, fins a l’antiga estació de telègraf, que de ben segur que meravella a tot teleco amb una mica d’esperit aventurer.

Mes quilòmetres, fins a Alice Springs, parada d’avituallament. L’Outback australià sorprèn. Jo esperava un desert de sorra vermella i res de res més, però aquesta zona semiàrida, de fet, rep més aigua que qualsevol altre desert del món, uns 300mm anuals. Aixo fa que hi hagi un munt de vegetació, tot i que és vegetació adaptada a temperatures extremes. Imagineu, ara a l’estiu, de dia s’arriba a 46 graus. A la nit la temperatura pot baixar fins als 23. A l’hivern, el canvi encara és més extrem, amb mínimes de -8 graus per la nit.

I pensar que hi ha animals que viuen en aquestes condicions, i sobretot, que els aborígens han viscut aquí de forma exitosa des de fa milers d’anys…fa adonar-se de la capacitat dels humans per adaptar-nos a qualsevol situació.

Alice Springs es un oasi enmig d’aquest desert verd i vermell, amb les millors galeries d’art aborigen que he vist fins ara, autentiques obres d’art d’una qualitat espectacular. Feu una ullada al web de la galeria Mbantua (http://www.mbantua.com.au/) , amb obres d’artistes procedents de la comunitat d’Utopia. Senzillament genial.

Benzina, aigua, comprovar la pressió de les rodes ; i cap als McDonnel Ranges , a est i oest d’Alice. Carreteres pedregoses, quilòmetres de unsealed roads (pistes sense asfaltar), que de ben segur que fan les delícies dels aficionats al 4WD, al 4x4, però que amb una furgona del 87 es fan eterns. Excursions i caminades, rutes interrompudes per rius crescuts que cal travessar nedant, postes de Sol d’un rosa fluorescent i històries per a no dormir, literalment, quan la vida salvatge en forma de ratolins decideix entrar a la furgoneta per la nit i passejar-s’hi. El meu amor per la natura va desaparèixer tan bon punt vaig provar de dormir, només per comprovar que l’afició de les bestioles era passejar-se per sobre meu. L’únic en el que podia pensar era en aniquilar aquells bastards.

i continuació cap a Uluru. Carretera, calor, aigua gairebé bullint que surt de les aixetes, mosques infinites… Però aquesta història mereix un capítol a part.

Work in Progress

Hola família,

disculpeu la poca actualització del blog durant els darrers dies. L'Outback és l'Outback, internet és més escàs i més car que l'aigua, i hi ha mil coses a fer.

Tot i això les aventures segueixen en marxa, i tinc un parell d'entrades escrites. De manera que a la propera actualització tindreu doble carnada a la graella, i amb fotos. Històries de carretera, vida salvatge, sol, lluna i estrelles, pluges, sequeres, cangurs, filosofia barata, filosofia de la bona... el que vulgueu.

Gracies per la paciència! Ens veiem aviat!

Kakadu i les pluges tropicals

L'aventura en solitari va començar gas a fons.

Vaig despertar-me amb una pluja torrencial, i vaig provar d'anar al centre per avituallar-me, abans de començar a fer ruta. Al segon intent la furgoneta va arrencar, i un cop superada la calada de rigor després de tants dies de no circular, em vaig endinsar en el trànsit de Darwin. Val a dir que hi havia molt de trànsit, i estava plovent d'una manera terrible, com mai no havia vist.

Anava concentrat amb la conducció i amb els nervis, quan de cop i volta la furgoneta va començar a fer uns sorolls estranys, vaig començar a perdre potencia i plof, allà em vaig quedar, enmig de la Stuart Highway.

Ni força per renegar vaig tenir, ni això. Em vaig desesperar fins a l'extrem, pensant què dimonis havia passat. El coi de cotxe no arrencava ni a puntades de peu. Era aviat al mati, a Western Australia encara era negra nit i cap dels meus contactes estaria despert... Total, que una mica més serè després de deu minuts vaig provar d'arrencar el cotxe, i afortunadament aquest cop vaig aconseguir-ho.

Agafant el volant amb tanta forca que gairebé em clavo les ungles a la palma vaig continuar. I En una intersecció després de travessar un bassal considerable, sant tornem-hi. La furgona morta altre cop. Si més no aixi vaig descobrir que era l'aigua, i que hauria d'anar amb compte a partir d'aleshores. Deu minuts més obstaculitzant el trànsit darwinià i en marxa altre cop.

La causa de la pana la vaig descobrir aquella mateixa tarda, quan, i aquesta història la guardo per a un altre dia, em vaig quedar travessat enmig d'un tram de carretera inundada. No només una, sinó en dues ocasions, en les que vaig ser tan afortunat de que un 4x4 em va empènyer enrere, i un segon em va remolcar. Aixi vaig poder arribar a Kakadu, aquest parc nacional tan màgic.

La causa, que no us la he dita, es que es mullen les bugies, o els cables que surten d'elles. S'apaga la xispa i el cotxe s'atura. Però a la meva furgo hi ha uns cables que estan una mica cutres a la part baixa, i molt em temo que son aquests els que causen la fallada tan aviat. Els cotxes normals solen passar sense problemes aquests profunditats. Total, que no puc travessar aigües gaire fondes. Bo saber-ho.

I sobre Kakadu, doncs ja us en parlo un altre dia. I dels dingos que m'acompanyen per la nit, també.

Cap al sud, vaig cap al sud.

Destinació Uluru

D'aquí a unes hores deixo, altre cop, la relaxada vida de Fremantle, totes les coneixences que he fet aquí i la comoditat d'una casa acollidora. Me'n vaig cap a Darwin a continuar la ruta que m'ha de dur fins a Uluru.

I el sentiment es agredolç, perquè me'n vaig a on vull a fer el que em ve de gust, però deixo aquí un munt de coses bones. Hola i adéu, ajuntar-nos i separar-nos, compartir i trobar el camí propi... la qüestió de sempre, el canvi constant, la meravella d'acostar-nos i la dificultat de fer gran la distància. El salt al buit que és dir adéu.

Vaig llegir en una postal a Karijini una dita que feia així "Home is not where you live, home is where they understand you". I entre país i muntanya, carretera i quilòmetre, m'adono que Fremantle ha esdevingut això.

Gracies a tota la penya Fremantelera altre cop, i sobretot a la família, Toni, Carmeta, Pau, Eva, Rita i Uri que em van acollir durant les festes i em van fer la vida molt i molt fàcil. Merci merci merci!

Ens veiem allà a la carretera.

Bones Festes!!

Des de la caloreta de Fremantle, illesilaberints us desitja que passeu molt bones festes.

Nadal sempre serà més Nadal per a mi a 9 graus, amb fred i El Corte Inglés ple a vessar. Tot i que veure com un dia més el Sol es pon des de la platja, poc a poc sobre l'horitzó, és ben agradable.

Que passeu unes festes ben alegres, que per Nadal les illes s'acosten les unes amb les altres, i les aigües són més càlides i es poden nedar més fàcilment. Que sigui una Festa de debò!!

I que l'any que comença ens dugui més a prop dels nostres somnis, i que aquests somnis siguin bons per a nosaltres i puguem compartir-los amb els qui estimem. Que els laberints siguin bonics, interessants, divertits i ens facin descobrir moltes coses pel camí. Inshalla'h.

Moltes abraçades cap per avall!