Hola família,
disculpeu la poca actualització del blog durant els darrers dies. L'Outback és l'Outback, internet és més escàs i més car que l'aigua, i hi ha mil coses a fer.
Tot i això les aventures segueixen en marxa, i tinc un parell d'entrades escrites. De manera que a la propera actualització tindreu doble carnada a la graella, i amb fotos. Històries de carretera, vida salvatge, sol, lluna i estrelles, pluges, sequeres, cangurs, filosofia barata, filosofia de la bona... el que vulgueu.
Gracies per la paciència! Ens veiem aviat!
Sunday, February 6, 2011
Saturday, January 15, 2011
Kakadu i les pluges tropicals
L'aventura en solitari va començar gas a fons.
Vaig despertar-me amb una pluja torrencial, i vaig provar d'anar al centre per avituallar-me, abans de començar a fer ruta. Al segon intent la furgoneta va arrencar, i un cop superada la calada de rigor després de tants dies de no circular, em vaig endinsar en el trànsit de Darwin. Val a dir que hi havia molt de trànsit, i estava plovent d'una manera terrible, com mai no havia vist.
Anava concentrat amb la conducció i amb els nervis, quan de cop i volta la furgoneta va començar a fer uns sorolls estranys, vaig començar a perdre potencia i plof, allà em vaig quedar, enmig de la Stuart Highway.
Ni força per renegar vaig tenir, ni això. Em vaig desesperar fins a l'extrem, pensant què dimonis havia passat. El coi de cotxe no arrencava ni a puntades de peu. Era aviat al mati, a Western Australia encara era negra nit i cap dels meus contactes estaria despert... Total, que una mica més serè després de deu minuts vaig provar d'arrencar el cotxe, i afortunadament aquest cop vaig aconseguir-ho.
Agafant el volant amb tanta forca que gairebé em clavo les ungles a la palma vaig continuar. I En una intersecció després de travessar un bassal considerable, sant tornem-hi. La furgona morta altre cop. Si més no aixi vaig descobrir que era l'aigua, i que hauria d'anar amb compte a partir d'aleshores. Deu minuts més obstaculitzant el trànsit darwinià i en marxa altre cop.
La causa de la pana la vaig descobrir aquella mateixa tarda, quan, i aquesta història la guardo per a un altre dia, em vaig quedar travessat enmig d'un tram de carretera inundada. No només una, sinó en dues ocasions, en les que vaig ser tan afortunat de que un 4x4 em va empènyer enrere, i un segon em va remolcar. Aixi vaig poder arribar a Kakadu, aquest parc nacional tan màgic.
La causa, que no us la he dita, es que es mullen les bugies, o els cables que surten d'elles. S'apaga la xispa i el cotxe s'atura. Però a la meva furgo hi ha uns cables que estan una mica cutres a la part baixa, i molt em temo que son aquests els que causen la fallada tan aviat. Els cotxes normals solen passar sense problemes aquests profunditats. Total, que no puc travessar aigües gaire fondes. Bo saber-ho.
I sobre Kakadu, doncs ja us en parlo un altre dia. I dels dingos que m'acompanyen per la nit, també.
Cap al sud, vaig cap al sud.
Vaig despertar-me amb una pluja torrencial, i vaig provar d'anar al centre per avituallar-me, abans de començar a fer ruta. Al segon intent la furgoneta va arrencar, i un cop superada la calada de rigor després de tants dies de no circular, em vaig endinsar en el trànsit de Darwin. Val a dir que hi havia molt de trànsit, i estava plovent d'una manera terrible, com mai no havia vist.
Anava concentrat amb la conducció i amb els nervis, quan de cop i volta la furgoneta va començar a fer uns sorolls estranys, vaig començar a perdre potencia i plof, allà em vaig quedar, enmig de la Stuart Highway.
Ni força per renegar vaig tenir, ni això. Em vaig desesperar fins a l'extrem, pensant què dimonis havia passat. El coi de cotxe no arrencava ni a puntades de peu. Era aviat al mati, a Western Australia encara era negra nit i cap dels meus contactes estaria despert... Total, que una mica més serè després de deu minuts vaig provar d'arrencar el cotxe, i afortunadament aquest cop vaig aconseguir-ho.
Agafant el volant amb tanta forca que gairebé em clavo les ungles a la palma vaig continuar. I En una intersecció després de travessar un bassal considerable, sant tornem-hi. La furgona morta altre cop. Si més no aixi vaig descobrir que era l'aigua, i que hauria d'anar amb compte a partir d'aleshores. Deu minuts més obstaculitzant el trànsit darwinià i en marxa altre cop.
La causa de la pana la vaig descobrir aquella mateixa tarda, quan, i aquesta història la guardo per a un altre dia, em vaig quedar travessat enmig d'un tram de carretera inundada. No només una, sinó en dues ocasions, en les que vaig ser tan afortunat de que un 4x4 em va empènyer enrere, i un segon em va remolcar. Aixi vaig poder arribar a Kakadu, aquest parc nacional tan màgic.
La causa, que no us la he dita, es que es mullen les bugies, o els cables que surten d'elles. S'apaga la xispa i el cotxe s'atura. Però a la meva furgo hi ha uns cables que estan una mica cutres a la part baixa, i molt em temo que son aquests els que causen la fallada tan aviat. Els cotxes normals solen passar sense problemes aquests profunditats. Total, que no puc travessar aigües gaire fondes. Bo saber-ho.
I sobre Kakadu, doncs ja us en parlo un altre dia. I dels dingos que m'acompanyen per la nit, també.
Cap al sud, vaig cap al sud.
Monday, January 10, 2011
Destinació Uluru
D'aquí a unes hores deixo, altre cop, la relaxada vida de Fremantle, totes les coneixences que he fet aquí i la comoditat d'una casa acollidora. Me'n vaig cap a Darwin a continuar la ruta que m'ha de dur fins a Uluru.
I el sentiment es agredolç, perquè me'n vaig a on vull a fer el que em ve de gust, però deixo aquí un munt de coses bones. Hola i adéu, ajuntar-nos i separar-nos, compartir i trobar el camí propi... la qüestió de sempre, el canvi constant, la meravella d'acostar-nos i la dificultat de fer gran la distància. El salt al buit que és dir adéu.
Vaig llegir en una postal a Karijini una dita que feia així "Home is not where you live, home is where they understand you". I entre país i muntanya, carretera i quilòmetre, m'adono que Fremantle ha esdevingut això.
Gracies a tota la penya Fremantelera altre cop, i sobretot a la família, Toni, Carmeta, Pau, Eva, Rita i Uri que em van acollir durant les festes i em van fer la vida molt i molt fàcil. Merci merci merci!
Ens veiem allà a la carretera.
I el sentiment es agredolç, perquè me'n vaig a on vull a fer el que em ve de gust, però deixo aquí un munt de coses bones. Hola i adéu, ajuntar-nos i separar-nos, compartir i trobar el camí propi... la qüestió de sempre, el canvi constant, la meravella d'acostar-nos i la dificultat de fer gran la distància. El salt al buit que és dir adéu.
Vaig llegir en una postal a Karijini una dita que feia així "Home is not where you live, home is where they understand you". I entre país i muntanya, carretera i quilòmetre, m'adono que Fremantle ha esdevingut això.
Gracies a tota la penya Fremantelera altre cop, i sobretot a la família, Toni, Carmeta, Pau, Eva, Rita i Uri que em van acollir durant les festes i em van fer la vida molt i molt fàcil. Merci merci merci!
Ens veiem allà a la carretera.
Saturday, December 25, 2010
Bones Festes!!
Nadal sempre serà més Nadal per a mi a 9 graus, amb fred i El Corte Inglés ple a vessar. Tot i que veure com un dia més el Sol es pon des de la platja, poc a poc sobre l'horitzó, és ben agradable.
Que passeu unes festes ben alegres, que per Nadal les illes s'acosten les unes amb les altres, i les aigües són més càlides i es poden nedar més fàcilment. Que sigui una Festa de debò!!
I que l'any que comença ens dugui més a prop dels nostres somnis, i que aquests somnis siguin bons per a nosaltres i puguem compartir-los amb els qui estimem. Que els laberints siguin bonics, interessants, divertits i ens facin descobrir moltes coses pel camí. Inshalla'h.
Moltes abraçades cap per avall!
Thursday, December 23, 2010
Basecamp Fremantle
Hola altre cop. Aquesta vegada des de terres conegudes.
Després d'arribar a Darwin, havent passat per l'espectacular Litchfield National Park, i després de veure els Salties, cocodrils grossos, lletjos i perillosos, saltar a les aigües del riu Daly la primera etapa de l'aventura s'ha acabat. Avió de tornada a Perth i la furgona ben aparcada i preparada per suportar les pluges tropicals (consell, quan compreu un cotxe de segona mà, pregunteu si té goteres. No mola descobrir-ho quan està plovent a bots i barrals. Sort que no hi ha problema que una mica de silicona, unes bosses de brossa i un deshumidificador d'armari no puguin solucionar)
Quantes coses en cinc setmanes a la carretera. Molts quilòmetres, moltes postes de Sol, molts mosquits, molta natura salvatge, moltes i molt bones aventures... I tot s'acaba!
Ara a Fremantle, tràmits necessaris per a continuar l'aventura i vacances del viatge. Que un llit, una nevera, una dutxa i un lavabo en condicions són luxes que s'agreixen un munt. La següent etapa m'haurà de dur des de Darwin fins al centre del país i del continent, Uluru. Després, ja veurem.
I això implica que he de solucionar la meva situació legal al país. El meu visat de turista caduca d'aquí uns dies, perquè ja dure els 3 mesos reglamentaris. Aleshores, amb previsió vaig demanar una extensió del visat. Vaig pagar el fantàstics 255AUD, quin mal, i vaig creuar els dits.
Con la iglesia hemos topado.
M'han donat una Bridge Visa Class A, un visat que em permet quedar-me al país mentre soluciono la situació, però m'han dit que per tal de garantir el següent visat de turista m'he de fer una radiografia del tòrax i enviar-la a Tasmània. No és broma. "n'hi ha que són turistes, d'altres només immigrants" que deien Els Pets... espero continuar sent un turista. Però la veritat és que em sortiria molt més econòmic (i seria molt més divertit) anar-me'n a Bali de vacances un parell de setmanes, tornar i demanar un altre visat de turista. Però amb la Bridge Visa Class A no puc sortir del país, sinó perdo els privilegis... (però vaja, que seria mooooolt més fàcil).
Ja ho veieu, la pacífica i vella Europa tindrà moltes coses, però no té fronteres ni visats ni merders per als seus ciutadans. Paciència. Welcome to Australia, com em diu mon cosí. A veure si em puc fer la radiografia demà, perquè sinó tindré un problema.
Prometo penjar fotos d'aquestes cinc setmanes. Faré un recull i les penjaré aquí.
Moltes abraçades nadalenques
Després d'arribar a Darwin, havent passat per l'espectacular Litchfield National Park, i després de veure els Salties, cocodrils grossos, lletjos i perillosos, saltar a les aigües del riu Daly la primera etapa de l'aventura s'ha acabat. Avió de tornada a Perth i la furgona ben aparcada i preparada per suportar les pluges tropicals (consell, quan compreu un cotxe de segona mà, pregunteu si té goteres. No mola descobrir-ho quan està plovent a bots i barrals. Sort que no hi ha problema que una mica de silicona, unes bosses de brossa i un deshumidificador d'armari no puguin solucionar)
Quantes coses en cinc setmanes a la carretera. Molts quilòmetres, moltes postes de Sol, molts mosquits, molta natura salvatge, moltes i molt bones aventures... I tot s'acaba!
Ara a Fremantle, tràmits necessaris per a continuar l'aventura i vacances del viatge. Que un llit, una nevera, una dutxa i un lavabo en condicions són luxes que s'agreixen un munt. La següent etapa m'haurà de dur des de Darwin fins al centre del país i del continent, Uluru. Després, ja veurem.
I això implica que he de solucionar la meva situació legal al país. El meu visat de turista caduca d'aquí uns dies, perquè ja dure els 3 mesos reglamentaris. Aleshores, amb previsió vaig demanar una extensió del visat. Vaig pagar el fantàstics 255AUD, quin mal, i vaig creuar els dits.
Con la iglesia hemos topado.
M'han donat una Bridge Visa Class A, un visat que em permet quedar-me al país mentre soluciono la situació, però m'han dit que per tal de garantir el següent visat de turista m'he de fer una radiografia del tòrax i enviar-la a Tasmània. No és broma. "n'hi ha que són turistes, d'altres només immigrants" que deien Els Pets... espero continuar sent un turista. Però la veritat és que em sortiria molt més econòmic (i seria molt més divertit) anar-me'n a Bali de vacances un parell de setmanes, tornar i demanar un altre visat de turista. Però amb la Bridge Visa Class A no puc sortir del país, sinó perdo els privilegis... (però vaja, que seria mooooolt més fàcil).
Ja ho veieu, la pacífica i vella Europa tindrà moltes coses, però no té fronteres ni visats ni merders per als seus ciutadans. Paciència. Welcome to Australia, com em diu mon cosí. A veure si em puc fer la radiografia demà, perquè sinó tindré un problema.
Prometo penjar fotos d'aquestes cinc setmanes. Faré un recull i les penjaré aquí.
Moltes abraçades nadalenques
Tuesday, December 14, 2010
Up North
Més quilòmetres, cap a l'interior, cap a la costa, torna a l'interior.
Deixo Western Australia enrere i entro al Northern Territory, i no sé ben bé com, però es nota i tot canvia. Si Western Australia és salvatge, el Northern Territory és l'Outback de veritat. Tot és cru, natural i rude. S'acaba el turisme i comença un altre viatge.
Viatjar i veure el que et trobes pel camí, en comptes d'anar a un punt predeterminat, a un punt on la guia et diu el que hi ha. El camí ja no està asfaltat, les planes s'estenen immenses i infinites davant meu.
Algun dia us explicaré les històries de tempestes elèctriques que fan el cel violeta, ruixats violents que apareixen en 3 minuts, carreteres que s'inunden, pobles de majoria aborigen i pubs on els únics blancs són els cambrers, la meva companya de viatge i jo, mosques que et persegueixen per mossegar-te, formigues que es fiquen pertot, vaques immenses que apareixen tot d'una a la carretera i serps verinoses que intenten entrar de nit a la furgoneta.
Australia salvatge, que em recorda com de fràgil, com de ben acostumat estic, com de fàcil és la meva vida back home. I que no em deixa més remei que espavilar-me, això sí, i aprendre a gaudir alhora. Gaudir, perquè el que hi ha sempre és immutable i independent, però el com ho vivim és quelcom que es pot triar.
Endavant, sempre endavant.
Deixo Western Australia enrere i entro al Northern Territory, i no sé ben bé com, però es nota i tot canvia. Si Western Australia és salvatge, el Northern Territory és l'Outback de veritat. Tot és cru, natural i rude. S'acaba el turisme i comença un altre viatge.
Viatjar i veure el que et trobes pel camí, en comptes d'anar a un punt predeterminat, a un punt on la guia et diu el que hi ha. El camí ja no està asfaltat, les planes s'estenen immenses i infinites davant meu.
Algun dia us explicaré les històries de tempestes elèctriques que fan el cel violeta, ruixats violents que apareixen en 3 minuts, carreteres que s'inunden, pobles de majoria aborigen i pubs on els únics blancs són els cambrers, la meva companya de viatge i jo, mosques que et persegueixen per mossegar-te, formigues que es fiquen pertot, vaques immenses que apareixen tot d'una a la carretera i serps verinoses que intenten entrar de nit a la furgoneta.
Australia salvatge, que em recorda com de fràgil, com de ben acostumat estic, com de fàcil és la meva vida back home. I que no em deixa més remei que espavilar-me, això sí, i aprendre a gaudir alhora. Gaudir, perquè el que hi ha sempre és immutable i independent, però el com ho vivim és quelcom que es pot triar.
Endavant, sempre endavant.
Tuesday, December 7, 2010
Karijini
Hi ha llocs que estan mes a prop de certes coses que d'altres. Hi ha alguns racons, des dels que es veuen millor segons quines coses, des d'on es pot olorar, sentir i notar la presència de quelcom.
El parc nacional de Karijini per a mi és un d'aquests llocs. Una sorpresa increïble. Després dels coralls i els taurons, la terra (Land, com dirien en anglès) va ser la protagonista. Les roques, la sorra, els arbres, els colors, la pols, l'ombra... Les gorges profundes i l'aigua que hi llisca pacient, durant milions d'anys donant forma i escrivint la historia cada dia d'una manera imperceptible, però impossible de passar per alt alhora.
A Karijini les roques parlen, els arbres expliquen històries, els penya segats vermells són un museu amb quadres mil·lenaris. I tot el que es pot fer és ser allà i contemplar-ho, escoltar el que els elements diuen, i deixar que les histories es vagin explicant, que el temps faci sedimentar el que per a cadascú sigui important d'aquestes històries.
El Dreamtime de la cosmovisió aborigen és més aparent i més palpable a llocs com Karijini. On cada roca és on ha de ser i tot sembla tenir un sentit. Tot és on ha de ser i té la seva funció. I les persones que hi passem som petits esdeveniments infinitesimals. Però Karijini és el que és sense espectadors, o sigui que només queda l'agraïment de poder haver tingut el privilegi de passar-hi per una fracció ínfima de la seva historia. L'agraïment d'haver-hi entrat i haver-hi sortit, sigui com sigui. L'agraïment d'haver pogut copsar per un instant la màgia que hi ha al fons de les seves gorges.
El parc nacional de Karijini per a mi és un d'aquests llocs. Una sorpresa increïble. Després dels coralls i els taurons, la terra (Land, com dirien en anglès) va ser la protagonista. Les roques, la sorra, els arbres, els colors, la pols, l'ombra... Les gorges profundes i l'aigua que hi llisca pacient, durant milions d'anys donant forma i escrivint la historia cada dia d'una manera imperceptible, però impossible de passar per alt alhora.
A Karijini les roques parlen, els arbres expliquen històries, els penya segats vermells són un museu amb quadres mil·lenaris. I tot el que es pot fer és ser allà i contemplar-ho, escoltar el que els elements diuen, i deixar que les histories es vagin explicant, que el temps faci sedimentar el que per a cadascú sigui important d'aquestes històries.
El Dreamtime de la cosmovisió aborigen és més aparent i més palpable a llocs com Karijini. On cada roca és on ha de ser i tot sembla tenir un sentit. Tot és on ha de ser i té la seva funció. I les persones que hi passem som petits esdeveniments infinitesimals. Però Karijini és el que és sense espectadors, o sigui que només queda l'agraïment de poder haver tingut el privilegi de passar-hi per una fracció ínfima de la seva historia. L'agraïment d'haver-hi entrat i haver-hi sortit, sigui com sigui. L'agraïment d'haver pogut copsar per un instant la màgia que hi ha al fons de les seves gorges.
Subscribe to:
Posts (Atom)