Des de la caloreta de Fremantle, illesilaberints us desitja que passeu molt bones festes.
Nadal sempre serà més Nadal per a mi a 9 graus, amb fred i El Corte Inglés ple a vessar. Tot i que veure com un dia més el Sol es pon des de la platja, poc a poc sobre l'horitzó, és ben agradable.
Que passeu unes festes ben alegres, que per Nadal les illes s'acosten les unes amb les altres, i les aigües són més càlides i es poden nedar més fàcilment. Que sigui una Festa de debò!!
I que l'any que comença ens dugui més a prop dels nostres somnis, i que aquests somnis siguin bons per a nosaltres i puguem compartir-los amb els qui estimem. Que els laberints siguin bonics, interessants, divertits i ens facin descobrir moltes coses pel camí. Inshalla'h.
Hola altre cop. Aquesta vegada des de terres conegudes.
Després d'arribar a Darwin, havent passat per l'espectacular Litchfield National Park, i després de veure els Salties, cocodrils grossos, lletjos i perillosos, saltar a les aigües del riu Daly la primera etapa de l'aventura s'ha acabat. Avió de tornada a Perth i la furgona ben aparcada i preparada per suportar les pluges tropicals (consell, quan compreu un cotxe de segona mà, pregunteu si té goteres. No mola descobrir-ho quan està plovent a bots i barrals. Sort que no hi ha problema que una mica de silicona, unes bosses de brossa i un deshumidificador d'armari no puguin solucionar)
Quantes coses en cinc setmanes a la carretera. Molts quilòmetres, moltes postes de Sol, molts mosquits, molta natura salvatge, moltes i molt bones aventures... I tot s'acaba!
Ara a Fremantle, tràmits necessaris per a continuar l'aventura i vacances del viatge. Que un llit, una nevera, una dutxa i un lavabo en condicions són luxes que s'agreixen un munt. La següent etapa m'haurà de dur des de Darwin fins al centre del país i del continent, Uluru. Després, ja veurem.
I això implica que he de solucionar la meva situació legal al país. El meu visat de turista caduca d'aquí uns dies, perquè ja dure els 3 mesos reglamentaris. Aleshores, amb previsió vaig demanar una extensió del visat. Vaig pagar el fantàstics 255AUD, quin mal, i vaig creuar els dits.
Con la iglesia hemos topado.
M'han donat una Bridge Visa Class A, un visat que em permet quedar-me al país mentre soluciono la situació, però m'han dit que per tal de garantir el següent visat de turista m'he de fer una radiografia del tòrax i enviar-la a Tasmània. No és broma. "n'hi ha que són turistes, d'altres només immigrants" que deien Els Pets... espero continuar sent un turista. Però la veritat és que em sortiria molt més econòmic (i seria molt més divertit) anar-me'n a Bali de vacances un parell de setmanes, tornar i demanar un altre visat de turista. Però amb la Bridge Visa Class A no puc sortir del país, sinó perdo els privilegis... (però vaja, que seria mooooolt més fàcil).
Ja ho veieu, la pacífica i vella Europa tindrà moltes coses, però no té fronteres ni visats ni merders per als seus ciutadans. Paciència. Welcome to Australia, com em diu mon cosí. A veure si em puc fer la radiografia demà, perquè sinó tindré un problema.
Prometo penjar fotos d'aquestes cinc setmanes. Faré un recull i les penjaré aquí.
Més quilòmetres, cap a l'interior, cap a la costa, torna a l'interior.
Deixo Western Australia enrere i entro al Northern Territory, i no sé ben bé com, però es nota i tot canvia. Si Western Australia és salvatge, el Northern Territory és l'Outback de veritat. Tot és cru, natural i rude. S'acaba el turisme i comença un altre viatge.
Viatjar i veure el que et trobes pel camí, en comptes d'anar a un punt predeterminat, a un punt on la guia et diu el que hi ha. El camí ja no està asfaltat, les planes s'estenen immenses i infinites davant meu.
Algun dia us explicaré les històries de tempestes elèctriques que fan el cel violeta, ruixats violents que apareixen en 3 minuts, carreteres que s'inunden, pobles de majoria aborigen i pubs on els únics blancs són els cambrers, la meva companya de viatge i jo, mosques que et persegueixen per mossegar-te, formigues que es fiquen pertot, vaques immenses que apareixen tot d'una a la carretera i serps verinoses que intenten entrar de nit a la furgoneta.
Australia salvatge, que em recorda com de fràgil, com de ben acostumat estic, com de fàcil és la meva vida back home. I que no em deixa més remei que espavilar-me, això sí, i aprendre a gaudir alhora. Gaudir, perquè el que hi ha sempre és immutable i independent, però el com ho vivim és quelcom que es pot triar.
Hi ha llocs que estan mes a prop de certes coses que d'altres. Hi ha alguns racons, des dels que es veuen millor segons quines coses, des d'on es pot olorar, sentir i notar la presència de quelcom.
El parc nacional de Karijini per a mi és un d'aquests llocs. Una sorpresa increïble. Després dels coralls i els taurons, la terra (Land, com dirien en anglès) va ser la protagonista. Les roques, la sorra, els arbres, els colors, la pols, l'ombra... Les gorges profundes i l'aigua que hi llisca pacient, durant milions d'anys donant forma i escrivint la historia cada dia d'una manera imperceptible, però impossible de passar per alt alhora.
A Karijini les roques parlen, els arbres expliquen històries, els penya segats vermells són un museu amb quadres mil·lenaris. I tot el que es pot fer és ser allà i contemplar-ho, escoltar el que els elements diuen, i deixar que les histories es vagin explicant, que el temps faci sedimentar el que per a cadascú sigui important d'aquestes històries.
El Dreamtime de la cosmovisió aborigen és més aparent i més palpable a llocs com Karijini. On cada roca és on ha de ser i tot sembla tenir un sentit. Tot és on ha de ser i té la seva funció. I les persones que hi passem som petits esdeveniments infinitesimals. Però Karijini és el que és sense espectadors, o sigui que només queda l'agraïment de poder haver tingut el privilegi de passar-hi per una fracció ínfima de la seva historia. L'agraïment d'haver-hi entrat i haver-hi sortit, sigui com sigui. L'agraïment d'haver pogut copsar per un instant la màgia que hi ha al fons de les seves gorges.
Des de Perth fins a Denham, passant per Cervantes. Amunt fins a Coral Bay, més carretera i sorpresa a Exmouth. Coralls infinits a pocs metres de la sorra, quin espectacle el Ningaloo Reef. Nedar entre taurons, acampar vora la platja, descobrir natura salvatge i delicada alhora. Esperar a la platja i veure com poc a poc una tortuga avança per la sorra. Veure com fa el niu i pon els ous a un metre teu. Sentir la respiració forta, l'esforç que li suposa això de procrear, i sentir que encara que sigui un animal i no el puguem entendre, allà hi ha amor.
Més quilòmetres, i ara a Tom Price, a punt d'entrar al parc de Karijini.
Quin país, quins paisatges, quina experiència.
Com va dir algu (o com jo ho recordo), awe is the path to happiness.
Tot i que m'ha costat força temps aprendre-ho, tinc per costum, després de moltes ensopegades, no treure conclusions de quelcom que encara no hagi acabat. Així, abans de decidir si una pel·lícula m'agrada o no, espero que s'acabi.
I encara que el meu viatge no s'ha acabat encara, l'etapa a Fremantle sí que toca la seva fi. Per tant em sembla que és un bon moment per fer una recapitulació d'aquestes setmanes passades.
Poc em podria haver imaginat que estaria tan còmode aquí. I poc em podria haver imaginat que persones nascudes i criades a Europa respirarien tan diferent a les antípodes. En aquest sentit la comunitat europea que he conegut aquí ha estat una grata sorpresa. Des del primer dia m'he sentit molt ben acollit, m'han inclòs en els seus plans i ens ho hem passat molt bé junts.
M'ha impressionat la quantitat de coses que es poden fer aquí, en un dels racons més aïllats del planeta. Però sobretot l'empenta de les persones per fer coses, sortir de casa, anar a buscar allò que et ve de gust. Tinc la sensació que aquí hi ha menys mandra, sigui pel que sigui, o potser per necessitat. Hi ha més empenta i més possibilitats de fer coses noves. L'expressió de La Vella Europa no pot ser més certa. És veritat que tenim una cultura mil·lenària, les ciutats són precioses, hi ha art, cultura, cuina, oci, modernor... Però aquí he tingut la sensació d'estar trepitjant territori verge, territori salvatge i inexplorat cada dia. I el que és més, que aquest territori inexplorat és molt més gran del que m'imaginava. Aquí he sentit que hi ha infinites possibilitats, però també he descobert que aquestes possibilitats no es materialitzen soles. Cal aixecar-se i anar a fer-les realitat.
Potser aquesta terra encara permet la sensació de ser pioner, de viure amb un llenç blanc com a futur i de decidir, en la mesura del possible, com s'ha d'anar pintant aquest quadre.
Per això, moltes gràcies a tota la colla pessigolla. Anxo, Míriam, Tatiana, David, Sharon, Pepe, Batet i Susanna, Pep, Thibaut, Sabrina, Cristina, Jason, Marwah, Javi, Manu, Cornelius, Anushka... i tots els que em descuido, que són molts. Moltíssimes gràcies!
Bé, i és clar, tot petit saltamartí sempre necessita algú que li faci les coses fàcils al principi, que li obri les portes i que li ensenyi a caminar per territoris nous. Algú que se l'endugui de viatge o de gresca i el faci espavilar. Moltes gràcies Uri per haver-me acollit tant de temps, per tenir a un okupa a la teva habitació, per haver de canviar plans i canviar-los i pel munt de coses que hem fet i lo bé que ens ho hem passat. Que sapigueu que l'Uri ja és un personatge públic reconegut de Fremantle, i per mèrits propis, si senyor. A fe de Déu que hem rigut com toca. Moltes gràcies Uri, ha estat un plaer!
Demà comença una nova etapa, demà carretera i manta i cap al Nord. La furgoneta semblarà un autobús escolar, o una excursió de "Los hermanos Salesianos", perquè la Mariona, el Jordi, la Mélany i en Marc se'n van a fer kilòmetres, a descobrir llocs bonics, a deixar-se sorprendre, a viure l'aventura i a passar-s'ho bé. Segur que el viatge serà diferent del que esperem, segur que n'hi haurà de tots colors sota el cel estrellat del Sud... i segur que serà memorable.
Senyores i senyors, les claus al contacte i que sonin els motors.
Algunes fotos de l'acampada a Wedge Island. Sorra, aigua, vent, barbacoes, foc joliu, bona companyia i el cel estrellat més gran que es pugui imaginar... què més es pot demanar?
No digueu que no sembla la foto de "curro se va al caribe"
I aquí sembla que en sàpiga i tot!
El foc de bona nit, "a lo grande", com Austràlia.
Bon dia!
PD: No oblideu els noms de la furgo, el moneder - escrot està en joc!
